Opinió

Tribuna

La fi de la policia de la moral

“Aquesta lluita als carrers que s’està produint a l’Iran ha obert una esquerda en un règim que ara sembla que està buscant alguna sortida per frenar la ciutadania
“Un país que limita els drets i les llibertats de les dones mai serà democràtic ni lliure. Els drets de les dones són un indicador directe de la salut democràtica dels països

Costa man­te­nir l’opti­misme quan seguei­xes les notícies del món. De fet n’hi ha ben poques per a l’espe­rança, per això és tan impor­tant afer­rar-nos i com­par­tir aque­lles que obren una petita escletxa enmig de tanta fos­cor.

I per això crec que avui cal que mirem a l’Iran.

Mahsa Amini era una jove kurda de tan sols 22 anys que va morir aquest setem­bre en mans de “la poli­cia de la moral” després de ser detin­guda i tor­tu­rada a Tehe­ran perquè no duia el hijab ben posat.

El fune­ral de la Mahsa a Saqez (al Kur­dis­tan iranià) va mar­car un punt d’inflexió en les pro­tes­tes que s’han estès arreu del país, lide­ra­des per milers de dones, sobre­tot joves, que s’han tret el hijab o tallat els cabells en senyal de pro­testa. Al movi­ment ini­ciat per les dones del país i pre­ce­dit per mol­tes que són a la presó o que hi han estat o que han hagut d’exi­liar-se, en aquesta ocasió s’hi han sumat molts homes, en una mos­tra de des­a­fi­a­ment al règim encapçalat pel líder suprem, l’aia­tol·là Ali Kha­me­nei. En les pro­tes­tes, però, hi ha hagut cen­te­nars de per­so­nes mor­tes per la poli­cia.

Aquesta lluita als car­rers que s’està pro­duint a l’Iran ha obert una esquerda en un règim que ara sem­bla que està bus­cant alguna sor­tida per fre­nar la ciu­ta­da­nia, fent alguna acció simbòlica. I ahir, diu­menge, es va anun­ciar que el règim iranià havia deci­dit supri­mir la poli­cia de la moral, la res­pon­sa­ble de la mort de la Mahsa. Un cos poli­cial encar­re­gat de con­tro­lar la ves­ti­menta (bàsica­ment) de les dones, en con­sonància amb els cri­te­ris impo­sats per la República Islàmica.

Dis­sol­dre aquest cos que ha ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat la violència d’estat, evi­den­cia un petit tri­omf de les dones.

El pro­blema és que tot indica que és una estratègia de dis­tracció del règim dels aia­tol·làs lide­rats per Ali Kha­me­nei (màxima auto­ri­tat reli­gi­osa) a tall de con­cessió, per inten­tar fre­nar una pro­testa popu­lar que des del 16 de setem­bre els ha posat con­tra les cor­des. Una tàctica perquè l’embat popu­lar afluixi i no moure’s del para­digma del règim, sobre­tot en relació amb la violència estruc­tu­ral que patei­xen les dones, però ara fent-ho d’una manera més velada. Una per­versió en tota regla que es desprèn de les parau­les del fis­cal que afirma que caldrà con­ti­nuar man­te­nint el con­trol sobre la ves­ti­menta de les dones, per seguir amb la doble moral que té l’Estat a l’hora de legis­lar sobre temes rela­ci­o­nats amb les dones. En resum, seguir con­tro­lant-les i humi­li­ant-les.

No podem obli­dar el retrocés de drets i lli­ber­tats que han patit les dones ira­ni­a­nes en les dar­re­res dècades. De fet, ara, davant la llei, les dones valen la mei­tat que els seus marits, i per exem­ple per sor­tir del país neces­si­ten el permís d’ells.

Aques­tes pro­tes­tes han estat lide­ra­des per elles, en un país on és asfi­xi­ant ser dona per les polítiques patri­ar­cals de la República Islàmica. Ara les pro­tes­tes s’han estès entre la població i, tot i la duresa de la repressió poli­cial que estan patint (segons l’ONG Iran Human Rights, 448 morts, 2.000 detin­guts i 6 con­dem­na­des a mort), les pro­tes­tes no s’atu­ren, i ento­nen càntics de “Mort al dic­ta­dor” o “No volem una república islàmica”.

L’Iran és el clar exem­ple que un país que limita els drets i les lli­ber­tats de les dones mai serà un país democràtic ni lliure. Perquè els drets de les dones són un indi­ca­dor directe de la salut democràtica dels països.

Mahsa Amini ja s’ha con­ver­tit en un símbol de l’alli­be­ració de les dones ira­ni­a­nes però també de tota la ciu­ta­da­nia que vol posar fi al règim. Tal com cri­den a les mani­fes­ta­ci­ons o a les nits des de les fines­tres de casa seva, “Això no és una pro­testa, això és una revo­lució!”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia