No a la Constitució

Avui fa exac­ta­ment qua­ranta-qua­tre anys vaig votar que no a la Cons­ti­tució Espa­nyola. Va ser el pri­mer cop que vaig poder exer­cir el meu dret a vot; unes set­ma­nes abans es va rebai­xar la majo­ria d’edat dels 21 als 18 anys, i això ens va per­me­tre a molts joves poder dir-hi la nos­tra en el referèndum sobre el nou text cons­ti­tu­ci­o­nal. Recordo que els del no érem una rara avis aquells dies. Pocs ente­nien la nos­tra posició i ens acu­sa­ven de fer el joc a la ultra­dreta, també favo­ra­ble al no.

Però les nos­tres eren, evi­dent­ment, molt dife­rents. Nosal­tres vèiem aque­lla Cons­ti­tució com la con­ti­nu­ació del règim fran­quista, la rati­fi­cació de la reforma feta des de dins mateix, maqui­llada pels par­tits democràtics. I no pas la rup­tura que hau­ria estat necessària per tallar de soca-rel la podri­dura que havien sig­ni­fi­cat els 40 anys de dic­ta­dura. El temps, crec, ens ha donat la raó, perquè, i això és inne­ga­ble, els hereus del fran­quisme con­ti­nuen ben arre­lats en mol­tes de les esfe­res clau de l’Estat, com ara l’exèrcit, els cos­sos de segu­re­tat, la justícia i el gran poder econòmic.

Molts demòcra­tes de cor que van votar que sí ens mal­da­ven en les dis­cus­si­ons que teníem: “Sou joves i no sabeu donar prou valor a la importància de poder viure en democràcia”, ens deien, abans d’adver­tir-nos dels greus perills d’invo­lució que ens amenaçaven. La dic­ta­dura fran­quista era encara molt pre­sent i el fei­xisme, ben viu, i assas­si­nant a tort i a dret sense con­tem­pla­ci­ons, en llocs com ara Xile i l’Argen­tina.

Cert, érem joves i la dic­ta­dura només ens havia aga­fat d’esquit­llen­tes. Però, a més d’una manca total de rup­tura amb el fran­quisme, en el text cons­ti­tu­ci­o­nal també hi vèiem una greu coti­lla per a les aspi­ra­ci­ons naci­o­nals de Cata­lu­nya. Allò que, per a molts, sem­blava un somni, nosal­tres ho trobàvem poca cosa. Per això també vam votar que no. No me n’he pene­dit mai.