Nou cicle

Tret d’algun moment pun­tual, el movi­ment inde­pen­den­tista ha estat sem­pre divi­dit, però mai com ara. La divisió, pri­mer par­ti­dista i després estratègica (refor­misme/con­fron­tació), sem­bla que també ha arri­bat a les orga­nit­za­ci­ons cíviques, però sense la virulència que gas­ten els par­tits. Perquè quan algú diu que no vol pren­dre par­tit per cap de les dues estratègies però se situa en con­tra de la mobi­lit­zació de rebuig a una llei –la reforma del delicte de desor­dres públics– que, segons els experts jurídics, cas­ti­garà amb més duresa la mobi­lit­zació al car­rer, és evi­dent que s’està fent cos­tat a una de les dues estratègies inde­pen­den­tis­tes ara enfron­ta­des. La rea­li­tat és que el con­flicte naci­o­nal sub­ja­cent és ben viu. La des­ju­di­ci­a­lit­zació no ha pas­sat de ser una sim­ple retòrica per grei­xar els pac­tes perquè par­tits que es van pre­sen­tar a les elec­ci­ons amb uns pro­gra­mes dife­rents als que estan apli­cant puguin gover­nar a Madrid i a Cata­lu­nya amb tri­pi­jocs increïbles can­vi­ant bar­ro­e­ra­ment el sen­tit de les seves parau­les. La taula de nego­ci­ació de l’auto­de­ter­mi­nació i l’amnis­tia ha esde­vin­gut una taula bila­te­ral d’altres qüesti­ons. Les decla­ra­ci­ons con­tun­dents dels diri­gents d’ERC del tipus: “No nego­ci­a­rem res amb el PSC”, repe­ti­des mil vega­des, són exe­cu­ta­des amb una gran exac­ti­tud, però al revés. I el calen­dari elec­to­ral corre i la repressió judi­cial, lluny d’atu­rar-se, s’estén. Com el destí de les tragèdies, com més volen evi­tar que el PP torni a La Mon­cloa, més li faci­li­ten el camí. El PSOE neces­sita extra­dir Puig­de­mont o cur­sar de nou la demanda d’extra­dició aquest mateix hivern per motius elec­to­rals, i les for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes hau­rien de tenir clar que això només bene­fi­ciarà els soci­a­lis­tes.