Figo desbocat

Ser ric deu ser l’hòstia. Per començar, la lluita pel dia a dia ha de dei­xar de ser fati­gant i un ja pot dei­xar de pre­o­cu­par-se, per exem­ple, de coses com ara haver-se de lle­var a hores impos­si­bles per posar una ren­ta­dora per evi­tar que­dar-se enram­pat amb el rebut de la llum. Però no, la cosa no va exclu­si­va­ment del bene­fici dit mate­rial. Anar fol­rat d’armi­lla també fa tota la pinta de pro­por­ci­o­nar una mena de lli­ber­tat d’espe­rit que et per­met dir, i per des­comp­tat fer, la pri­mera baja­nada que et passi pel cap sense haver-te de pre­o­cu­par gaire del que pugui pen­sar el cap de torn, el veí-pro­pi­e­tari amb qui convé estar bé per quan toqui reno­var el llo­guer o el fun­ci­o­nari que ens revi­sarà l’esbor­rany de la decla­ració de renda. Amb diners a la but­xaca, tot fa més bai­xada. I això fa que, gene­ral­ment, bro­lli una mena de claca que, a sobre, riu les gràcies als poten­tats, tot i que, mol­tes vega­des, aquests, la gràcia la tenen allà on l’esquena deixa de tenir aquest nom. Mirin si no Luis Figo. Un fut­bo­lista ja a la reserva i entro­nit­zat a la màxima cate­go­ria de mal­vat a casa nos­tra, i que fa poc s’ha dei­xat retra­tar a Twit­ter en un acte social amb un torero, Albert Rivera, Bertín Osborne, Javier Negre i tota una cort de per­so­nat­ges que sin­te­tit­zen què és l’Espa­nya més cañí. Una estampa que, en si mateixa, és més aviat insulsa, de blanc i negre, però que va començar a adqui­rir substància a par­tir d’un comen­tari crític del dipu­tat de Com­promís Joan Bal­doví, quan va cata­lo­gar els per­so­nat­ges de la ins­tantània com “la caspa”. Ben tirada, Joan. Figo, però, no és d’aquells que s’arru­guen dòcil­ment i, com un brau cor­rent des­bo­cat per la banda, va acu­sar, també via Twit­ter, Bal­doví de cor­rupte o poc menys que de ser còmplice d’un escàndol sexual amb menors. El que dèiem. Ser ric és també això. Aque­lla fat­xen­de­ria de creure’t amb el beneplàcit de poder vomi­tar-ho tot en públic sense haver de jus­ti­fi­car-te per gaire res, encara que facis un ridícul colos­sal a ulls de la majo­ria. Trist con­sol, però, això últim.