Falses vergonyes

Coin­ci­dei­xen en el temps dues entre­vis­tes a per­so­nes molt popu­lars en què quan se’ls pre­gunta si par­len català totes dues res­po­nen que sí, però que els fa ver­go­nya. Parlo d’unes decla­ra­ci­ons fetes pel pre­sen­ta­dor nas­cut a Bada­lona Jorge Javier Vázquez i el ja exen­tre­na­dor de la selecció espa­nyola Luis Enri­que, amb una més que dila­tada vida pro­fes­si­o­nal en el Barça. Sem­bla que a les aca­ba­lles del 2022 apa­reix una nova, o molt vella, excusa per no adme­tre que no par­les la llen­gua del teu país, en el pri­mer cas, o del país on et vas fer un nom en el món del fut­bol, en el segon, perquè sen­zi­lla­ment no t’ha donat la gana i perquè has con­si­de­rat que no valia ni el més mínim esforç inten­tar-ho. En el cas de Jorge Javier Vázquez, les seves decla­ra­ci­ons van més enllà de la con­fessió d’un per­so­natge que, cal recor­dar-ho, s’ha fet un nom i molts diners esbu­de­llant les inti­mi­tats dels famo­sos sense cap tipus de mira­ment. L’home recu­pera un record antic per relli­gar la seva des­a­fecció amb l’idi­oma ni més ni menys que amb Jordi Pujol. Com si l’expre­si­dent, o el reg­nat de ter­ror lingüístic que reme­mora, fos l’expli­cació més cohe­rent d’aquesta ver­go­nya del bada­loní a par­lar català. L’únic ele­ment que separa la soci­e­tat és menys­prear l’ús de la llen­gua del teu país, siguis qui siguis i vis­quis on vis­quis.

Pel que fa a Luis Enri­que, la seva “ver­go­nya” no l’acabo d’enten­dre, sobre­tot perquè en més d’una ocasió ha defen­sat el català en fòrums on se l’ata­cava. Em sobta i em pre­o­cupa perquè, si és ben cert que no podem espe­rar res de gent com Jorge Javier Vázquez pel que fa a Cata­lu­nya i els seus sig­nes iden­ti­ta­ris, el cas de l’exen­tre­na­dor reclama un plus d’atenció. Man­tres com ara recórrer a la bona edu­cació o a fer més fàcil la comu­ni­cació han fet tot el mal pos­si­ble al català, però els estralls encara poden ser pit­jors si no hi posem de la nos­tra part. No és gens fàcil man­te­nir una con­versa bilingüe, en dono fe, però fun­ci­ona sense entre­bancs en la majo­ria d’oca­si­ons. Sobre­tot quan es deixa de banda la ver­go­nya.