Temps per pensar

El catedràtic de pre­història de la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili Eudald Car­bo­nell es jubila. Va arri­bar a Tar­ra­gona l’any 1988 i va cap­gi­rar la docència –amb una manera d’impar­tir les clas­ses que s’allu­nyava del for­ma­lisme acadèmic– i també va sac­se­jar des de bon començament el món científic i de recerca al vol­tant de l’evo­lució humana. Dijous pas­sat va impar­tir la dar­rera classe, davant d’un audi­tori espe­cial, amb els alum­nes actu­als i amb inves­ti­ga­dors que el van acom­pa­nyar en el seu equip de recerca. Es jubila però no pararà. Es jubila per inves­ti­gar encara més. I es jubila, sobre­tot, per tenir temps per pen­sar. Ell, que s’ha dedi­cat els dar­rers 34 anys a inten­tar que els alum­nes tin­guin pen­sa­ment crític, ho té clar: “Ara, les clas­ses es fan amb altres mit­jans, però el que és impor­tant és ense­nyar a pen­sar. Perquè quan ense­nyes a pen­sar, s’aprèn.” A la seva dar­rera lliçó va donar detalls sobre el nou pro­jecte de recerca: l’ela­bo­ració d’una teo­ria social sobre l’evo­lució humana. Car­bo­nell sem­pre ens mira, als humans, com a peti­tes espur­nes que, jun­tes, anem fent rodar el món (o l’atu­rem a estre­ba­des), des d’aquells pri­mers micos fins avui. Ara ela­bo­rarà una teo­ria sobre l’evo­lució humana amb un equip en el qual hi ha neuròlegs, pale­ontòlegs... Quan acabi seran deu pro­po­si­ci­ons científiques. “No m’hi poso per poc”, va dir. “Fins ara m’he dedi­cat a estar molt bé amb els meus col·legues, tre­ba­llant inten­sa­ment…, però ara és el meu temps per pen­sar.” El temps corre tan de pressa que neces­si­tem algú que tin­gui la ment tant lúcida com la de Car­bo­nell per atu­rar-se i pen­sar.