Bons propòsits

No sé si us passa el mateix. Però a mi cada cop em costa més dir als meus fills que han de pen­sar a fer del món un lloc millor. Entre el cop d’estat judi­cial que patei­xen els espa­nyols, les bara­lles entre els par­tits, aquí i allà, l’aug­ment dels dese­qui­li­bris soci­als, la tor­nada del mas­clisme con­ser­va­dor i la pèrdua de valors huma­nis­tes, el pano­rama que estem rega­lant als qui ens suc­cei­ran és deso­la­dor. I pel camí, la des­trucció pro­gres­siva i ferotge de l’eco­sis­tema, la pèrdua del con­tacte per­so­nal i l’aïlla­ment que pro­voca l’enxar­xa­ment tec­nològic mal entès, està allu­nyant la nos­tra mai­nada del món ideal que van ima­gi­nar els nos­tres pares. I nosal­tres matei­xos, adme­tem-ho. Aquest dilluns vaig sen­tir com l’advo­cat Manel Mir evi­den­ci­ava, en un acte de rebuig a la modi­fi­cació de la llei sobre la sedició a la plaça del Vi de Girona, que és a les nos­tres mans la reso­lució d’aquest atzu­cac. D’aquest i de molts altres. Què cal­dria fer? Podem con­ti­nuar atu­rats mirant com el con­su­misme ens segueix ofe­gant? O con­ti­nu­a­rem dei­xant que l’opi del poble, com deia aquell, en forma de gla­di­a­dors de la pilota, encara blan­quegi les nos­tres consciències i les tira­nies? Si no comen­cem des de casa, des de la nos­tra ciu­tat, des del nos­tre barri, no ens en sor­ti­rem. Hem de mili­tar de forma activa en la decisió de garan­tir un esde­ve­nir millor a les gene­ra­ci­ons futu­res. Cert que tam­poc podem sucum­bir al desànim i al fata­lisme. Seria el camí més curt cap a la dei­xa­desa i el men­fo­tisme i, per tant, cap a la covar­dia. Però tam­poc podem ser unes il·luses a l’hora de pen­sar que la res­pon­sa­bi­li­tat és en mans dels governs, de les esco­les o dels gene­ra­dors de con­tin­guts. Mirar cap a un altre cos­tat no evi­tarà la trom­pada. És un repte col·lec­tiu, una aven­tura que ens inter­pel·la a tots i a totes, però que ens lliga indi­vi­du­al­ment a la res­pon­sa­bi­li­tat com a pares, com a veïns, com a com­panys del mateix viatge. Si no en sabem prou, dedi­quem temps a apren­dre. Si no tenim prou for­ces, no des­pis­tem les que ens que­den i, si cal, cer­quem ajuda. Els experts albi­ren que la recu­pe­ració econòmica no es començarà a notar fins al 2024. S’acaba tot just el 2022 i ens queda tot d’incer­te­ses. Serà un any com­pli­cat, de sac­se­ja­des elec­to­rals, soci­als i econòmiques. Que el nos­tre propòsit pel 2023 sigui afron­tar-lo amb audàcia, intel·ligència i sere­nor, en defi­ni­tiva, amb valen­tia. Els ho devem i ens ho devem.