Museus de tots? I una me...!

Quan el Museu del Prado va estar tan­cat al públic dos dies per aco­llir la cimera de l’OTAN, i per tapar les crítiques de tanta bona gent del món de la cul­tura, els res­pon­sa­bles de la pina­co­teca madri­le­nya van llançar un comu­ni­cat a les xar­xes soci­als feli­ci­tant-se de l’enorme difusió inter­na­ci­o­nal que els havien donat les imat­ges dels homes que pla­ni­fi­quen les guer­res pas­se­jant-se per les seves sales. Em va recor­dar aquell vide­o­clip que van rodar fa uns anys Beyoncé i Jay-Z al Louvre, que també van tenir el museu per a ells sols i també va ser vist per molts com una ope­ració de màrque­ting extra­or­dinària... i sí, sí que ho va ser per a la marca de luxe que els va fit­xar després poti­ne­jant l’art publi­citària­ment. El Prado i el Louvre neces­si­ten pro­moció, és clar. Les cues per visi­tar-los deuen ser pro­ducte de la ima­gi­nació. El cas és que, si l’asso­ci­ació de veïns del Raval volgués ocu­par el Macba un dia sen­cer per cele­brar-hi una assem­blea o la Coral Sant Medir demanés al MNAC que no deixés entrar ningú, també durant tot un dia, per gra­var-hi un disc, ho tin­drien clar. El MNAC, sí, aquell museu que per impo­sició de la metròpolis de Madrid avui estarà blin­dat com un búnquer per la tro­bada entre Pedro Sánchez i Emma­nuel Macron. Els museus, gent, no són de tots.