La Dolça França

El 1700 la dinas­tia dels Habs­burg estava esgo­tada. Car­les II, l’últim monarca, estava malalt i no tenia des­cendència. L’imperi espa­nyol arri­bava al fons de la seva decadència. S’havia de tro­bar una solució per a la con­tinuïtat de la monar­quia. Havia pas­sat al Regne Unit 50 anys abans amb els Tudor. Car­les I havia estat exe­cu­tat per voler gover­nar sense el Par­la­ment i Car­les II s’havia exi­liat. Calia un monarca amb pocs lli­gams amb el pas­sat. Es va ofe­rir a un príncep holandès de la casa d’Orange que va ser coro­nat com a Gui­llem III. El record històric de Car­les I i II va blin­dar la importància deter­mi­nant del Par­la­ment a la monar­quia. Gui­llem III es va con­ver­tir en el pri­mer monarca cons­ti­tu­ci­o­nal de l’època moderna.

El Regne Unit era la unió de qua­tre reg­nes. Holanda estava for­mada per set províncies. Es va bus­car un monarca pro­vi­nent d’un estat amb una estruc­tura política i econòmica simi­lar a la britànica, amb una inci­pi­ent democràcia, un Par­la­ment par­ci­al­ment  repre­sen­ta­tiu, només l’aris­tocràcia, com a auto­ri­tat suprema de l’Estat. A Espa­nya vàrem bus­car absur­da­ment el nou monarca en un estat cen­tra­lista i abso­lut, França. Feia pocs anys que Lluís XIV havia dit: “L’État c’est moi.” L’estruc­tura de l’Estat era també dife­rent a França i Espa­nya. Cen­tra­lista i jaco­bina allà, i unió de reg­nes inde­pen­dents aquí, que com­par­tien sobi­ra­nia i ingres­sos de l’imperi colo­nial.

Quan es va iden­ti­fi­car el príncep Borbó que esde­vin­dria el pri­mer rei de la nova dinas­tia a Espa­nya, és a dir Felip V, Lluís XIV li va dir: “N’oubliez pas que vous êtes né français...” No ho va obli­dar. Es va haver de can­viar l’estruc­tura de l’Estat, el Decret de Nova Planta, per­dent tra­di­ci­ons secu­lars amb bene­fici nul i por­tant Espa­nya pel Pacte de Família a enfron­ta­ments euro­peus que no esta­ven en el nos­tre interès. Va ser un error històric… El més impor­tant comès mai.

França ens va arros­se­gar a la guerra amb el Regne Unit. Vàrem per­dre a Tra­fal­gar el 1805 la flota, clau per a la defensa colo­nial. L’ocu­pació napoleònica de 1808 a 1814 va supo­sar un espoli de riquesa com mai havíem patit. Aca­bada l’ocu­pació, hi havia una sor­tida, la Cons­ti­tució libe­ral de Cadis de 1812, un avenç con­si­de­ra­ble en la nos­tra cul­tura política. Les potències con­ser­va­do­res euro­pees amb el suport dels Bor­bons varen decre­tar al Congrés de Viena de 1824 que calia ocu­par Espa­nya per evi­tar el crei­xe­ment del libe­ra­lisme. Un exèrcit francès, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, va envair de nou Espa­nya…

La Revo­lució fran­cesa de 1789 no es va con­ver­tir en República fins després de la der­rota de Sedan con­tra Prússia el 1870. Els fran­ce­sos, després del ter­ror de la revo­lució, no varen posar en pràctica l’ideal de la lli­ber­tat, fra­ter­ni­tat i igual­tat fins un segle més tard. Va ser la revo­lució un vel tènue que ho va dei­xar tot igual?

Al segle XIX vàrem per­dre les últi­mes guer­res colo­ni­als a Cuba i les Fili­pi­nes i vàrem anar a remolc del colo­ni­a­lisme francès al nord d’Àfrica, en guer­res que vàrem com­par­tir i varen gene­rar una des­pesa inútil i envi­ant a la guerra joves que varen mar­xar dei­xant les seves famílies en la misèria. Com a con­seqüència, la revolta social i la Set­mana Tràgica, 1908. Durant la Guerra Civil, 1937, el pre­si­dent Azaña va dema­nar ajut a França: el pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, Léon Blum, soci­a­lista emi­nent, li va con­tes­tar que la neu­tra­li­tat no li ho per­me­tia... “Désolé, Mon­si­eur le Président…”; l’Ale­ma­nya nazi i la Itàlia fei­xista ja hi par­ti­ci­pa­ven ple­na­ment con­tra la República. Va ser Itàlia i no França qui 40 anys més tard ens va aju­dar a entrar a Europa.

Espa­nya volia con­nec­tar el gas algerià amb Europa a través de con­ne­xi­ons trans­fron­te­re­res per reduir ràpida­ment la dependència russa. No interes­sava a França, que vol ven­dre ener­gia elèctrica de les seves 70 cen­trals nucle­ars. No s’ha fet. L’alter­na­tiva ha estat una con­nexió d’hidro­gen, que no tenim i no sabem quan tin­drem, però que ha tras­lla­dat una imatge de moder­ni­tat i progrés... el 2030.  Men­tres­tant, el nos­tre fer­ro­car­ril d’alta velo­ci­tat con­ti­nua sense con­nexió entre Per­pinyà i Mont­pe­ller i, per tant, aïllat d’Europa… i l’eix medi­ter­rani acaba als Piri­neus… França és l’Estat euro­peu que més ha per­ju­di­cat Espa­nya... “malgré tout”.

El que heu lle­git és un pam­flet... Els pam­flets expres­sen veri­tats sense mati­sos… no per això són menys cer­tes...