El banc i el partit dolents

Quan la crisi del 2008 va dei­xar el sis­tema finan­cer tocat de mort, molts països van inven­tar un banc dolent per res­ca­tar els seus sis­te­mes finan­cers. La idea va ser aco­llida amb ale­gria a l’Estat espa­nyol. Es trac­tava d’una enti­tat que arre­ple­ga­ria tots els actius tòxics dels bancs: hipo­te­ques, préstecs des­co­mu­nals, esque­lets d’edi­fi­cis a mig fer i tota mena d’actius que comp­ta­ble­ment cons­ta­ven com a posi­tius mal­grat que el seu valor real era gai­rebé zero. Així, els bancs que havien gene­rat una crisi des­co­mu­nal podien des­pren­dre’s del pes mort i con­ti­nuar com si res, men­tre que el banc dolent assu­mia el paper de sos­te­nir tota la mor­ta­lla d’una dècada econòmica esbo­jar­rada i els som­nis tren­cats de tanta gent.

La mar­tin­gala ha fun­ci­o­nat. Avui a l’Estat espa­nyol els bancs han sobre­vis­cut amb fusi­ons que els fan encara més salu­da­bles, el com­promís amb l’Estat que els va sal­var és a prova de cri­sis –i si convé can­viar de seu i fer por i xan­tatge polític als ciu­ta­dans d’un país, es fa i no passa res–, i tot això sense cap cost apa­rent per a ells.

Ha fun­ci­o­nat tan bé que ho han tras­lla­dat a la política. La crisi que va gene­rar en el règim la demanda cata­lana d’auto­de­ter­mi­nació ha aca­bat fent sor­gir Vox, que arre­plega els actius més tòxics del naci­o­na­lisme espa­nyol. El par­tit dolent fa més pre­sen­ta­bles els altres, mal­grat l’auto­ri­ta­risme que encara nia en ells quan la uni­tat d’Espa­nya és en joc. Pac­tar amb el PSOE, i amb el PSC, sense que reco­ne­guin el dret dels cata­lans a esco­llir en lli­ber­tat el seu futur, és con­ti­nuar amb el res­cat d’un règim cor­cat d’auto­ri­ta­risme naci­o­nal sense rebre’n res a canvi ni fer-lo evo­lu­ci­o­nar.

No ens hau­ria de sor­pren­dre. Com és que la Gene­ra­li­tat encara té Cai­xa­Bank com a banc de referència, mal­grat el xan­tatge que en va rebre en el moment clau de la història recent d’aquest país?