Dolça perifèria

El direc­tor de la Sala Trono de Tar­ra­gona, Joan Negrié, sem­pre explica l’anècdota que un cop va tru­car una dona per reser­var dues entra­des per a la funció tea­tral del diven­dres. Va fer la reserva i, abans de pen­jar el telèfon, la dona va pre­gun­tar quina obra hi havia aquell diven­dres. “A qual­se­vol altre tea­tre ni s’hagués plan­te­jat el fet d’anar al tea­tre sense saber què hi feien”, expli­cava Negrié en una entre­vista publi­cada per aquest diari fa uns anys. “Fem una feina ben feta en aquest sen­tit”, deia. Jus­ta­ment ahir la Trono cele­brava el vintè ani­ver­sari. Vint anys d’aquesta feina ben feta. La Trono va obrir en un petit local de la part alta de Tar­ra­gona el febrer del 2003, gràcies a l’impuls del Col·lec­tiu de Tea­tre Neces­sari Trono Ville­gas, que aple­gava noms com els d’Oriol Grau, Fermí Fernàndez, Paloma Arza, Agnès Bus­quets i Montse Teu­ler. Van pro­fes­si­o­na­lit­zar un tea­tre amb només cin­quanta loca­li­tats però que fun­ci­o­nava –i fun­ci­ona– amb l’ener­gia i la tena­ci­tat que mou sem­pre els pro­jec­tes que se saben neces­sa­ris per molts obs­ta­cles que hi xoquin: tea­tre con­tem­po­rani, ni comer­cial ni con­ven­ci­o­nal, en petit for­mat i des de la perifèria. La dolça i a vega­des esquerpa perifèria. Costa molt pro­duir tea­tre pro­fes­si­o­nal fora de Bar­ce­lona, ha reco­ne­gut Negrié en alguna ocasió. A la Trono se n’han sor­tit. S’ha con­ver­tit en un epi­cen­tre de tea­tre con­tem­po­rani. Pel seu esce­nari (ara, al Tea­tre Metro­pol) s’hi han pogut veure espec­ta­cles de com­pa­nyies cata­la­nes i inter­na­ci­o­nals, a més de 23 pro­duc­ci­ons pròpies. I ja tenen a punt la pro­gra­mació del vintè ani­ver­sari. Per molts anys més.