El ‘pecat’ del tal Cabrales

Lle­gint-ne només el currículum, ja queda patent que Anto­nio Cabra­les és una per­so­na­li­tat poc sos­pi­tosa de gaire res. Amb un full de ser­veis acadèmics on hi ha per triar i des­ta­car, començant per un doc­to­rat en econòmiques per la Uni­ver­si­tat de San Diego, aquells qui el conei­xen o l’han trac­tat n’han des­ta­cat aquests dies la solvència pro­fes­si­o­nal, el rigor i, fins i tot, el seu zel a l’hora d’evi­tar embran­car-se en bati­bulls ideològics inne­ces­sa­ris. Un per­fil de cate­go­ria, en defi­ni­tiva, d’aquells que no només apor­ten solvència a l’empresa o ins­ti­tució on tre­ba­llen, sinó també, i sobre­tot, pres­tigi intel·lec­tual. Per tot ple­gat, algú dels que es dedi­quen a pen­sar en el PP –que de tenir-los també els tenen– va creure que Cabra­les era un can­di­dat idoni per ocu­par una plaça de con­se­ller del Banc d’Espa­nya a pro­posta del par­tit, ni que fos per pura estètica i per poder ali­men­tar la idea que, en qüesti­ons com reconèixer la meri­tocràcia, la dreta és impol·luta, encara que sota la seva catifa s’hi amun­te­guin discs durs com­pro­me­te­dors esber­lats a cop de mall. Vet aquí, però, que tot el conei­xe­ment, des­tresa i experiència que aquest bon home pogués tenir es va esmu­nyir de cop pel forat de l’aigüera tan bon punt es va saber que, en el seu dia, havia sig­nat un escrit de suport a Clara Pon­satí. Una decla­ració de la renda pre­sen­tada a des­temps podria pas­sar; ser un zero a l’esquerra amb els números, també; però mos­trar una certa empa­tia, ni que sigui cir­cums­tan­ci­al­ment, amb una inde­pen­den­tista no és tole­ra­ble a l’hora d’ocu­par un càrrec de certa auto­ri­tat. Així ha aca­bat l’antic règim del 78, tan acom­ple­xat amb la seva sagrada inte­gri­tat ter­ri­to­rial que, per un cop, un, que pren una decisió rao­na­ble, al final s’acaba esco­pint a la cara. Aspi­rar al fet que Cata­lu­nya pugui ser sobi­rana pot sonar a foc d’ence­nalls tal com estan les coses ara mateix. Però aquesta ingenuïtat és poca com­pa­rada amb el fet de creure, i pre­di­car, que aquest Estat cor­cat que ens acotxa podrà fer endreça, algun dia, de les seves misèries.