Silencis

Aquesta set­mana l’expre­si­denta del Par­la­ment Laura Borràs s’enfronta al seu pas­sat i veurà pas­sar de prop el seu futur si més no pel que fa a la seva tra­jectòria política. Els pri­mers dies sem­blen allu­nyar-la de la política i tot fa pen­sar que Junts, a les por­tes d’unes elec­ci­ons muni­ci­pals, no en dei­xarà pas­sar ni una. Aquests últims dies s’ha pogut com­pro­var la sole­dat amb la qual Borràs ha hagut d’assis­tir al seu judici. Cap alt càrrec l’ha acom­pa­nyada i la con­fessió d’un dels acu­sats reco­nei­xent el frau a l’Ins­ti­tut de les Lle­tres Cata­la­nes mal­met la imatge de la pre­si­denta d’un par­tit que aspira i neces­sita fer un bon resul­tat el pròxim mes de maig. I és que entre tanta polèmica el més inqui­e­tant i el que més soroll feia ahir era el silenci majo­ri­tari d’amics i cone­guts recla­mant el que fa uns mesos era un clam unànime; la dimissió de Borràs de tots els càrrecs i de l’únic que li queda, la pre­sidència de Junts. Silenci perquè molts ja la donen per sen­ten­ci­ada i albi­ren la seva mort política. Ja no cal dema­nar res. El silenci con­tra­res­tava amb les parau­les de la defensa de la pre­si­denta recor­dant que els acu­sats tenen el dret de men­tir, que el pacte entre acu­sats i fis­ca­lia vul­nera el dret de la seva cli­enta i que les pro­ves no són con­clo­ents. Però això ja no és política.