Que quedi apuntat

L’apunt. El fruit d’apun­tar o pren­dre nota, de pren­dre apunts d’aquell que fa que en pren­guis, apun­tant allò que de veri­tat cal apun­tar. Ales­ho­res la cosa esdevé un apunt impor­tant, que és com una idea mare que t’apun­tala, que et fa sen­tir fort i a punt per si un dia ja no has de ser tu qui apunti sinó més aviat el con­trari, pas­sar a ser tu qui faci que apun­tin els altres. De l’apunt indecís, de no saber si he apun­tat el que calia apun­tar, a l’apunt que deixa de ser-ho en un paper per con­ver­tir-se en pro­clama. Per si algú no ho havia apun­tat mai en aquest apar­tat del diari, calia fer-ho o, si més no, dei­xar-ho apun­tat, no pas com un absurd joc de parau­les, sinó com l’elogi d’aquesta cadena de mots que cada dia es cons­tru­eix sobre l’impos­si­ble.