Salt es diu cridant

Una de les pri­me­res cançons que vam apren­dre tenia només un vers que havíem de fer créixer amb la sola ajuda de l’ento­nació. “Som gent de Salt, i no ens agrada cri­dar”, començàvem en una lle­ta­nia molt baixa, i de mica en mica havíem de fer d’aquell mur­muri un cor de veus, el pro­feríem cada vegada en una escala més alta, més impa­ci­ents, fins que acabàvem, irre­ve­rents, tots cri­dant. El vam apren­dre molt abans que el ranci “ace­lere, señor con­duc­tor” que can­ta­ven la mai­nada dels vol­tants: nosal­tres anàvem d’excursió amb el poble al pit i a la boca, fins i tot els que venien de fora, d’Anda­lu­sia, d’Extre­ma­dura, de Galícia. Lla­vors ja érem el pati del dar­rere de la Girona fas­tu­osa que sor­tia als rànquings de les millors ciu­tats on viure-hi, i pot­ser per això també ens vam acos­tu­mar a dir: “Soc de Salt, i què?”, encara que molts aca­bes­sin d’arri­bar-hi. No teníem una Cate­dral, però eren nos­tres les hor­tes, els recs i les fàbri­ques; la valenta lla­vor tea­tral que havia plan­tat El Talle­ret; els pio­ners dels movi­ments ocupa i del hip-hop; els pri­mers sub­sa­ha­ri­ans i magri­bins i sikhs que par­la­ven català, i fins i tot el mani­comi pro­vin­cial, que ens va fami­li­a­rit­zar molt aviat amb la diferència, amb aquell altre que ve de fora i se’t fica a dins com un cor de veus. Ho vam recor­dar diven­dres pas­sat en el qua­rantè ani­ver­sari de la inde­pendència recu­pe­rada de Girona, gai­rebé el mateix dia que un par­tit adver­tia amb un eslògan idi­ota que Salt era el con­tra­e­xem­ple de la puresa patriòtica. Ai, senyor, la ignorància és tan atre­vida, que fins i tot quan mur­mura ense­nya unes dents podri­des.