Les Gavarres esperen

Hem tin­gut sort, per ara. Pas­se­jar per les Gavar­res fa por. El bosc, dan­tesc just després de la nevada, ha esde­vin­gut un pai­satge agre, deso­la­dor tan punt t'endin­ses una mica entre els arbres. Alguns pro­pi­e­ta­ris fores­tals, amb ajuts públics o sense, han fet la feina, d'altres han nete­jat els espais més pro­pers als camins i d'altres, només el pas. És un campi qui pugui resul­tat de les pos­si­bi­li­tats i les neces­si­tats de cadascú. No s'hi intu­eix una mà direc­tora. No hi és. Els tre­balls par­ci­als no evi­ten el perill que hi ha a tocar, ni tan sols amaga la tren­ca­dissa de pins, rou­res i alzi­nes: un pol­vorí.

Quan fas mal fet, ho aca­bes pagant. Un cop de sort et pot fer sor­tir del tràngol i dei­xar-te con­tent i enga­nyat, però aca­bes pagant. Aquest estiu, per ara, l'hem resolt amb un cop de sort. Les tem­pe­ra­tu­res altes, la tra­mun­tana i un vent del sud sovin­te­jat, que ofega, han fet témer el pit­jor. Fan témer el pit­jor. Però con­ti­nuem enfi­lats a la corda fluixa. Tard o d'hora, però, el bosc pas­sarà comp­tes, farà neteja, i ja sabem que, quan crema, no crema sol. Sem­pre ens que­darà temps per lamen­tar-ho.

El govern no ha sabut arti­cu­lar una neteja de bos­cos que, en aquest cas i veient la mag­ni­tud de la tragèdia, supera qual­se­vol estruc­tura par­ti­cu­lar. Ni ha qua­drat els pro­pi­e­ta­ris ni hi ha apor­tat els ajuts sufi­ci­ents per afron­tar una feina inter­mi­na­ble.