O tots moros...

Lle­geixo en un diari madri­leny que un dels acords con­cre­tats en la cimera entre el Mar­roc i Espa­nya a Rabat és la cre­ació d’esco­les bilingües per fomen­tar l’espa­nyol. La minis­tra Alegría anun­cia que d’aquesta manera els estu­di­ants mar­ro­quins podran conèixer la llen­gua i cul­tura espa­nyo­les i que també es farà una inversió impor­tant per cons­truir el Cole­gio Español de Rabat. I això que sem­bla una bona notícia –sem­pre està bé fomen­tar la coo­pe­ració entre països i el conei­xe­ment de llengües– ja no els agrada tant quan el país i la llen­gua no són els seus. Perquè el mateix diari edi­tat a la capi­tal d’Espa­nya, quan es tracta de Cata­lu­nya titula “ERC y el PSC dis­pa­ran el gasto en el entra­mado inde­pen­den­tista”. Aquest “entra­mado”, aquesta con­xorxa satànica entre els par­tits que gover­nen aquí i allà, es refe­reix a la par­tida que el pres­su­post de la Gene­ra­li­tat reserva per a l’acció exte­rior i el foment de la llen­gua. I com que les dues notícies es publi­quen el mateix dia penso: o tots moros, o tots cris­ti­ans.

Resulta que si tens el pri­vi­legi de comp­tar amb un estat, tens ambai­xa­des, pro­to­cols i memoràndums que et per­me­ten pro­mo­ci­o­nar una llen­gua que ja par­len més de cinc-cents mili­ons de per­so­nes al món. Però això nos­tre, això dels cata­lans, són “chi­rin­gui­tos” i treure el pa de la boca als infants o allar­gar les llis­tes d’espera de les ope­ra­ci­ons de maluc per posar els diners en el foment del català i sub­ven­ci­o­nar enti­tats que “espien els nens al pati” per saber què par­len. El que per a uns és una llo­a­ble política inter­na­ci­o­nal, per als altres és una des­pesa naci­o­na­lista que ens podríem estal­viar si no estiguéssim tan obce­cats política­ment. Totes les llengües són igual d’impor­tants i tot­hom s’estima la seva, com és natu­ral. Però, posats a inver­tir-hi diners i esforços, no seria més nor­mal fer-ho en aque­lles llengües que han estat mino­rit­za­des o que comp­ten amb menys par­lants?

Fa molts anys vaig arri­bar a sen­tir en boca d’una ciu­ta­dana madri­le­nya que es tro­bava tem­po­ral­ment a Bar­ce­lona per motius labo­rals, que els cata­lans ens havíem inven­tat l’idi­oma per fotre’ls. És a dir, que més de deu mili­ons de per­so­nes en algun moment de la història, i gene­ració rere gene­ració, ens havíem posat d’acord per apren­dre i trans­me­tre una llen­gua inven­tada només per fer-los la punyeta. I us puc asse­gu­rar que ho afir­mava molt seri­o­sa­ment. Perquè us en feu una idea, diré que era una per­sona amb estu­dis supe­ri­ors (no d’infer­me­ria) i no espe­ci­al­ment fatxa (o pot ser que en aque­lla època ho dis­si­mu­la­ven un xic més). Suposo que pen­sa­reu, com jo, que l’afir­mació, a més de ser d’un cas­te­lla­no­cen­trisme espa­ter­rant (i de donar per fet que tenim poca feina a la vida), és força difícil d’arti­cu­lar estratègica­ment. Tot i que els cata­lans som molt mili­tants i “hace­mos cosas”, tirar enda­vant una empresa tal sem­bla d’una enorme difi­cul­tat orga­nit­za­tiva. Aquest con­ven­ci­ment està més o menys al mateix nivell del de la por­ta­veu de Vox, que denun­cia l’incre­ment alar­mant de casos d’homo­se­xu­a­li­tat com si es tractés d’una passa pro­vo­cada pel fet de par­lar-ne massa.

És pesat, sí. Però vivim uns temps en què ser català, dona, gai, trans­se­xual, eco­lo­gista o lliu­re­pen­sa­dor reque­reix militància. I és esgo­ta­dor, però ens toca per­se­ve­rar. Perquè tenim una llen­gua dèbil que con­viu amb una de molt forta. L’han per­se­guit, l’han menys­tin­gut, l’han regi­o­na­lit­zat i ara estan fent el pit­jor que poden fer sobre­tot per als joves: fer-la antipàtica. Vaig estu­diar un català (no en català, perquè tinc una edat) que en aquell moment es deia len­gua vernácula (en cas­tellà, per cert). En aquell moment no n’era cons­ci­ent, però el nom de l’assig­na­tura deia tant de la situ­ació d’infe­ri­o­ri­tat de la llen­gua pròpia del país!

Estem mala­ment, sí, però de segur que hem estat pit­jor en altres moments històrics i no crec que el català esti­gui en perill de des­a­pa­rició. Una vegada vaig sen­tir dir a la doc­tora Carme Junyent que una llen­gua mor quan les famílies dei­xen de trans­me­tre-la als seus des­cen­dents perquè con­si­de­ren que ja no és útil. I, afor­tu­na­da­ment, els cata­lans i les cata­la­nes estem molt lluny de pren­dre una decisió com aquesta. Perquè ens esti­mem apas­si­o­na­da­ment la nos­tra llen­gua, gai­rebé tant com als nos­tres fills i filles.