Escopir de cara al vent

Trec la gossa a passejar. Al costat dels contenidors d’escombraries hi ha un matalàs esventrat i un vàter trencat. Tota mena de plàstics volten per allà perquè en el seu lloc no n’hi caben més. A la façana d’un edifici del 1913 abandonat ja no queda ni un centímetre sense grafits. Al pipicà em sento idiota perquè em sembla que soc de les poques que recullen la merda de gos i a més amb bosses biodegradables comprades expressament. En un dels bancs de la plaça han quedat restes de menjar de franquícia, d’aquell que porta bossa estampada, capsa per a l’hamburguesa, paperina plastificada per a les patates i got amb tapa i canyeta. Penso que allò que probablement ha estat el berenar d’un grup d’adolescents trigarà dos-cents anys a desfer-se i anirà donant voltes pel planeta. I torno a casa amb una barreja de tristor i emprenyamenta. Entenc que hi hagi gent que es desanimi i desisteixi. Que es pregunti si val la pena continuar reciclant, anar amb transport públic o estalviar aigua. Si hem de continuar defensant el planeta com granets de sorra en el desert trumpista. Posant el plàstic al groc, el vidre al verd, tot ben compartimentat, mentre a Gaza entreguen vuit paquets a una mare, els cadàvers ben embolcallats dels seus vuit fills. Després de ser testimonis involuntaris d’aquesta bestialitat, els debats i les batalletes d’aquí semblen ben poca cosa. Tot plegat, força absurd. Com tornar a escriure poesia després d’Auschwitz.

Però els dies passen i les imatges esborronadores del TN, també. I la majoria de la gent del meu entorn, jo inclosa, anem tirant i pensant que fem tot el que és a les nostres mans per tenir cura del planeta. Malgrat que acabem comprant pel Black Friday coses que no necessitem i que venen de l’altra banda del món preservades en tres voltes de plàstic; o agafant el cotxe per anar a la cantonada a fer un encàrrec; o volant en avió per anar un cap de setmana llarg a passejar-nos per una ciutat europea.

Ara, durant uns quants dies –tampoc gaires, perquè les xarxes i els mitjans adoren la deessa immediatesa– ens mostrarem fascinats per les reflexions i l’estil de vida de l’expresident uruguaià Pepe Mujica. Després tornarem a ballar-la, perquè l’equipatge que arrosseguem per mantenir la vida que hem triat és voluminós. La humanitat està davant d’un repte immens que ens fa mandra afrontar. Perquè hem arribat a un nivell al qual no volem renunciar, o perquè ens autoconvencem que no vindrà del que fem cadascú de nosaltres en la intimitat. O potser, també, perquè ens hi va la nòmina. Diu l’economista Thomas Piketty que abans d’afrontar la crisi climàtica, hauríem d’afrontar les desigualtats econòmiques. Perquè cal tenir en compte un sector de la població que prou feina té a omplir la nevera i no està per collonades. I els que sí que la podem omplir no estem disposats a sacrificar el nostre estil de vida. No l’hem canviat després de la crisi financera, ni de la pandèmia, ni de la gran apagada, que han estat tres avisos importants. Per cert, independentment que les causes de l’apagada hagin estat provocades o fortuïtes –que no sé si ho arribarem a saber mai–, els catalans hauríem de reflexionar sobre el fet de tenir l’armariet dels ploms fora de casa, la dependència energètica que això suposa, i la possibilitat que ens col·lapsin el país en cinc segons si alguna vegada algú troba que convé.

No n’hem après i potser vindrà el dia que ho haurem d’acceptar per força, per una catàstrofe natural, un meteorit o un conflicte armat mundial pel control de l’energia. En aquests moments la dreta i l’extrema dreta aprofiten per assenyalar les energies renovables com a culpables de l’apagada. Han portat a Europa la seva denúncia del “fanatisme climàtic”. Ja sabem que hi traslladen totes les seves dèries: l’energia verda és perjudicial o el català s’imposa a l’escola. I algunes hi fan la carrera política que no aconsegueixen fer aquí. Per cert, quin mal al cor veure com algunes persones maniobren per impedir l’oficialitat d’una llengua que han mamat.

No només hem embrutat la terra i el mar, sinó que ja hem empastifat l’espai, una altra decisió temerària que ens acabarà caient al cap, literalment. De moment tenim la sort que la major part del planeta l’ocupen els oceans, però tard o d’hora se’ns acabarà la sort. Anem escopint contra el vent i el més injust és que acabarem esquitxant la cara dels que venen al darrere.