Qüestió de mirada

Els ulls besen abans que la boca, sem­pre. Es pot fin­gir el que ens pla­gui, però la mirada ho acaba con­fes­sant tot. Només cal obser­var la resta d’espècies del món ani­mal, de mirada polida i trans­pa­rent. Ells no neces­si­ten men­tir. Estic con­vençuda que encara no has vist en tu el que jo fa mesos que tinc claríssim. No és qüestió de pas­sar-se una hora asse­gut davant d’un mirall pro­vant de pene­trar telemàtica­ment el vidre a la recerca de la veri­tat. Es tracta de creure’m d’una refo­tuda vegada: t’he vist la ten­dresa maragda que ama­gues. Perquè dar­rere del meu pen­ti­nat nazi hi ha una bona per­sona incapaç de tren­car el pacte de sin­ce­ri­tat que s’hau­ria de donar per fet en tota relació humana. La bellesa no mira: sem­pre és mirada. La mirada horit­zon­tal no té preu, i és dife­rent de la mirada ver­ti­cal perquè no neces­sita escuts ni màsca­res. Aquell dia volia dema­nar-te que no em mires­sis amb aquell to de veu, perquè em des­fe­ies. La bellesa és sub­jec­tiva, diuen, però no és veri­tat. La bellesa té uns codis des que el món és món. Si va amb la cul­tura, el sen­tit de l’humor i la luci­desa ver­bal, la bellesa és més bellesa. Ahir algú em va dir que no havia lle­git mai un lli­bre perquè li sem­blava una pèrdua de temps: automàtica­ment el vaig veure lleig, molt lleig, i vaig sen­tir ganes d’agre­dir-lo. Per imbècil. Vull dir que la bellesa no és qüestió de mirada. De fet tot té la seva bellesa, però no tot­hom la pot veure. Com deia Bor­ges, la bellesa és aquell mis­teri bonic que no des­xi­fren ni la psi­co­lo­gia ni la retòrica.