Tamames, 89

Un estudi de l’ADN de Beet­ho­ven ha permès des­co­brir recent­ment la causa de la seva mort, als 56 anys. Pot­ser sense l’alco­hol, l’hepa­ti­tis i altres malal­ties con­ta­gi­a­des en els seus recur­rents adul­te­ris hau­ria vis­cut uns quants anys més, però l’espe­rança de vida el 1827 no era gaire alta. El cas és que qua­tre anys abans de morir va com­pon­dre la seva famosa novena sim­fo­nia, avui himne d’Europa i una de les poques peces clàssi­ques que poden com­pe­tir amb el sem­pre líder en la llista de més escol­tats, Wolf­gang Ama­deus Mozart. En aque­lla època de pre­co­ci­tats artísti­ques i vides aviat esgo­ta­des per causa de la pre­ca­ri­e­tat gene­ral, Beet­ho­ven era als 52 anys una per­sona vella, avui en diríem curo­sa­ment “per­sona gran”. Però “gent gran” és també l’expressió de la para­doxa, perquè al nos­tre país mai com ara han anat tan de bra­cet ter­mi­no­lo­gies toves i menys­preus a les capa­ci­tats per refe­rir-se als més vells i al paper que la seva experiència pugui tenir a l’hora de plan­te­jar polítiques públi­ques i solu­ci­ons als pro­ble­mes crei­xents del nos­tre món. L’exem­ple més recent ha estat el tracte donat per la major part dels dipu­tats a la moció de cen­sura pro­ta­go­nit­zada per Ramón Tama­mes sota l’aixo­pluc dels par­la­men­ta­ris de Vox.

No era fàcil adop­tar una posició que no fos a la vegada crítica amb el can­di­dat i pre­potència superba. Com Goliat con­tra David, gua­nyar fora abús i per­dre, feblesa. Però el que sí que és cert és que quan des del faris­tol o des de les tri­bu­nes mediàtiques es fa una crítica a la seva edat hi ha un aval implícit a la tendència efe­bocràtica espa­nyola, on tenir més de 60 anys obre el dubte sobre les ple­nes facul­tats men­tals i físiques de qui pretén ento­mar el repte de gover­nar Espa­nya. Tom­bar Pedro Sánchez per entro­nit­zar Tama­mes? Hi ha una distància side­ral entre l’un i l’altre en el conei­xe­ment del que ha sig­ni­fi­cat el nos­tre trànsit fei­xuc i ple d’erra­des des de la mort de Franco, i dels sacri­fi­cis que va com­por­tar per a les gene­ra­ci­ons que ja no hi són. Però més enllà que la major part dels que l’escol­ta­ven par­la­ven per referències sobre qüesti­ons que tenen a veure amb un pas­sat al qual no volem tor­nar, qui ha dit que la moció tingués la volun­tat d’esta­blir Tama­mes com a pre­si­dent? És cert que la moció de cen­sura a Espa­nya ha de ser cons­truc­tiva, en el sen­tit que ha de pro­po­sar un can­di­dat. Però un cop inves­tit, i per tant acon­se­guit el que Tama­mes i Vox coin­ci­dei­xen a con­si­de­rar urgent (fer fora Sánchez), el nou pre­si­dent podria dis­sol­dre les Corts i con­vo­car elec­ci­ons. No és aquest un objec­tiu en què la majo­ria de grups podien con­fluir? Pot­ser hau­ria estat el millor ham de la seva pro­posta: com a únic punt pro­gramàtic, la con­vo­catòria d’elec­ci­ons.

Així arri­bem a la pre­gunta que tots els comen­ta­ris­tes s’afa­nyen a res­pon­dre: qui ha gua­nyat amb la per­for­mance? I la res­posta no és sen­zi­lla. Feijóo no ha com­pa­re­gut per evi­tar la síndrome de Goliat i ha dei­xat Gamarra fent mala­bars entre el sí i el no per man­te­nir-se en el cen­tre sense renun­ciar al que li serà neces­sari. Però Sánchez ha col·locat al seu soci de govern una pedra a la sabata en forma de llu­ent i ange­li­cal Yolanda sense que sem­bli ado­nar-se que, divi­dits els socis, pot­ser entre tots no sumin (i no és un joc de parau­les). Fora de lloc (i errònies) les valo­ra­ci­ons de Rufián sobre la llei elec­to­ral o els crits de Patxi López –hem de començar a pre­o­cu­par-nos?– sobre la memòria que vol que sigui única i a la seva con­veniència. Qui gua­nya? No ho sé, però men­tre estic escri­vint sobre això, just dos dies després de la moció, la direc­tora de la Guàrdia Civil dimi­teix per la impu­tació del seu marit en un cas de cor­rupció d’aquells en què el terme pre­sumpte sem­bla mani­fes­ta­ment retòric i, si s’aplica la fórmula de la “par­ti­ci­pació a títol lucra­tiu” que va ser­vir per con­dem­nar el PP, crec que tam­poc ella en sor­tirà al final gaire ben parada.

No sé quina part del Congrés, però sobre­tot de la població mínima­ment inqui­eta, no està d’acord amb mol­tes de les coses que va dir Tama­mes. Que des de Zapa­tero sem­blem ins­tal·lats en una mena de guer­ra­ci­vi­lisme par­la­men­tari que con­ta­mina l’opinió pública, que a la causa femi­nista flac favor li han fet les dar­re­res lleis dic­ta­des per pre­sump­tes cap­da­van­ters de la causa, que les mesu­res que han de pal·liar la pobresa arri­ben sem­pre tard i mala­ment, que l’ada­misme polític és mal com­pany de viatge dels gover­nants, que els par­tits polítics tenen segres­tada la lli­ber­tat par­la­mentària i que la llei elec­to­ral és a la vegada causa i con­seqüència de la situ­ació. No va ser un pro­grama elec­to­ral, però vist el currículum de Tama­mes, 89, i de Sánchez, 51, li que­den trenta anys al pre­si­dent per inten­tar assem­blar-se al pro­fes­sor (per cert, així ano­me­na­ven un també vell però res­pec­tat Tierno Galván) i millo­rar la seva pet­jada en la història.