El ‘David’, una educació

Simona, que ha edu­cat la filla a casa per pro­te­gir-la de l’adoc­tri­na­ment fran­quista però incul­cant-li alhora prou dis­creció perquè no sem­bli des­a­fecta al Règim, l’exhorta al prin­cipi de La mes­tra i la Bèstia, la novel·la d’Imma Monsó, a lle­gir molt, tot el que trobi, perquè “només lle­gir ens pot sal­var d’aquesta ignomínia”. En el lli­bre, Simona fa de per­so­natge una mica excèntric, però s’assem­bla fabu­lo­sa­ment a les nos­tres mares, que no sem­pre par­la­ven en un llen­guatge xifrat amb el pare, però també apro­fi­ta­ven la roba de rat­lles de les bates per fol­rar lli­bre­tes o cosir una bossa per al pa. Com aquesta família, la gene­ració dels nos­tres pares, que només en casos comp­tats es va per­me­tre anar a estudi, sen­tia un res­pecte reve­ren­cial per la cul­tura, pels lli­bres sobre­tot, que una certa indústria del moble s’apro­pi­a­ria per mer­ca­de­jar-hi com a mers adorns, junt amb el record de Lour­des, el calen­dari de la mútua i les cas­ta­nyo­les sevi­lla­nes. La gent de la post­guerra no era tan incauta: sabien que un lli­bre era una altra classe d’objecte, per això n’hi havia a les cases, encara que fos­sin pocs i rares vega­des tin­gues­sin temps de lle­gir-los. Més que per acom­pa­nyar la deco­ració del tre­si­llo, for­ma­ven part d’una pro­visió de futur, com la con­fi­tura i l’embo­tit del rebost, pen­sant més en els fills que en ells matei­xos. Eren cul­tes, diguéssim, per anti­ci­pació, i perquè ho eren mai van retreure’m que pengés a l’habi­tació un collage d’imat­ges del David de Miquel Àngel aga­fat des de tots els angles, inclo­sos els que hor­ro­rit­zen alguns pares d’avui, tan lle­gits, tan aco­mo­dats, tan tris­tos.