El xou permanent

El circ de la Kings Lea­gue m’ha recor­dat que no només el fut­bol pot ser un xou per­ma­nent, sinó que tot ple­gat s’està con­ver­tint en un tea­tre del bo. La soci­e­tat demana estímuls, diuen. Però, sobre­tot, trac­tar les coses impor­tants de debò. Doncs apa: car­tes màgiques i baja­na­des al fut­bol, Sálvame, Isla de las Ten­ta­ci­o­nes, dis­cu­tir tot el dia de la senyora Ana Obregón, de la mona de Pas­qua “racista”, de les parau­les “poc idònies” de Rold Dahl i Agatha Chris­tie i de la necessària cul­tura de la can­cel·lació. La soci­e­tat viu endor­mis­cada, o la volen endor­mis­cada, dis­treta, pen­dent d’estímuls, aga­fada a anècdo­tes sense solta ni volta. Després, no hi ha qui surti al car­rer a mani­fes­tar-se. La revo­lució per­ma­nent de Trotski s’ha demos­trat que no fun­ci­ona. El que va bé és el xou per­ma­nent.