Resultadisme

La victòria per la mínima del Barça davant d'un rival menor com el Cel­tic de Glas­gow i la der­rota per la mínima del Madrid al camp de la Roma han pro­vo­cat durant la set­mana un nou brot d'opti­misme blau­grana. El diagnòstic, escol­tant les tertúlies i lle­gint els arti­cu­lis­tes de renom, és que el Barça millora i el Madrid empit­jora.

Som a febrer i el resul­ta­disme s'ha ins­tal·lat a Can Barça. A hores d'ara el que importa és gua­nyar un títol i la Copa del Rei torna a sem­blar poca cosa després de "l'exhi­bició" de l'equip a Escòcia. L'ambició creix i res com un rival feble i acom­ple­xat per ali­men­tar-la. Després de mesos jugant mala­ment, el par­tit de dime­cres va recor­dar un pas­sat recent, només fa dos anys, en què era un plaer veure jugar l'equip. L'asso­ci­ació d'idees s'imposa: el Barça serà un equip gua­nya­dor quan torni a jugar bon fut­bol.

Dime­cres, un rival menor va fer dos gols al Barça. Un rival que no pres­si­o­nava. Ara el risc de l'equip és caure, per enèssima vegada en els dos últims anys, en l'auto­com­plaença. Per als que ens agrada el fut­bol, jugui qui jugui, l'impor­tant del par­tit de dimarts no va ser el resul­tat sinó el joc. Si volen, que mirin el mar­ca­dor els juga­dors,
el tècnic, el club. Als que ens agrada el fut­bol estric­ta­ment com a esport, mirem estric­ta­ment el que passa sobre el camp. El resul­ta­disme el dei­xem pels altres, que, per cert, sem­bla que són majo­ria.