El nostre poble

Doncs par­lem de símbols, ara mateix. Les llan­ces foren armes de guerra, tots ho sabem. Quan les legi­ons roma­nes tre­pit­ja­ren la plana empor­da­nesa, res­so­na­ven sobre l’empe­drat dels car­rers els impac­tes de les seves llan­ces. A cops de llança es defen­sa­ren mol­tes vega­des el cas­tell de Mira­lles i la for­ta­lesa de la Roca, avui des­a­pa­re­guts. Llançà, al seu escut, sem­pre hi ha osten­tat les tres llan­ces. Quan el segon con­sis­tori democràtic, el 1985, volgué recu­pe­rar l’antic escut de la vila, es va fer un estudi acu­rat dels models emprats al llarg dels anys. En tots hi havia les tres llan­ces. Com­bi­na­des o no amb les qua­tre bar­res cata­la­nes o amb altres ele­ments iden­ti­ta­ris, però sem­pre les tres llan­ces erec­tes, dre­tes sobre el mar one­jant. Els llançanencs hem tin­gut i tin­drem per sem­pre aques­tes llan­ces com a símbol i ense­nya.

Aquests nos­tres són uns parat­ges que s’han vist habi­tats des de fa més de vint segles. Quants en veu­ran pas­sar encara? Tot té un prin­cipi i un final, ja ho deia l’Ecle­si­astès: “Hi ha un temps per a cada cosa: un temps per néixer i un temps per morir.” Llançà consta ja en docu­ments del segle X: “Ecle­siam Sancti Vicen­tii quae est in valle Lan­ci­ani” (any 974). Un poble que va aco­llir Pere Pur­ca­llas i Jeroni Feliu, alcal­des; Josep Coll, tenora de cobla; Joan Bap­tista Seri­nyana, cro­nista de la vila el 1851; el Cen­tre Fede­ral i el Foment Agrícola, asso­ci­a­ci­ons locals d’esbarjo...

Un poble és cosa de tots ple­gats: dels bat­lles i dels regi­dors, dels pes­ca­dors i dels page­sos, dels pale­tes i els fus­ters, de les mes­tres­ses de casa i de les dones de fer fei­nes, dels mes­tres i dels met­ges, dels cape­llans, dels boti­guers, dels orfes i de les vídues, dels cap­tai­res, dels de dre­tes i dels d’esquer­res, dels por­tencs i dels vilencs, dels cata­lans i dels vin­guts de fora, dels hon­rats i dels esca­nya­po­bres, de les rates de sagris­tia i dels men­ja­ca­pe­llans.

El nos­tre poble ha anat can­vi­ant amb el pas dels anys, és natu­ral. Abans, tot eren vinyes i oli­vars fei­xats de pedra seca, cobrint els turons, lla­guts a rem i gent que com­prava a fiar a la botiga i pagava, si podia, per vere­mes, o això deien...

Sem­pre, sem­pre, però, l’arbre de la Lli­ber­tat pre­si­dint la plaça Major i la vila sen­cera des de l’any 1870, cent cin­quanta-tres anys d’anti­gor...