La resistència

D’un temps ençà, hi ha una certa alarma social amb el feno­men de les fake news. És pre­o­cu­pant, sí, i està bé que dedi­quem esforços a detec­tar-les, denun­ciar-les i pre­ve­nir-les. Però hi ha un altre feno­men en expansió, que he detec­tat en gent del meu vol­tant, i que em sem­bla encara més pre­o­cu­pant. És el que podríem defi­nir com men­fo­tisme infor­ma­tiu per satu­ració.

En l’època de la info­xi­cació, ens arri­ben per­ma­nent­ment dades catastròfiques, desgràcies ali­e­nes i injustícies soci­als a una velo­ci­tat esfereïdora que ens pot arri­bar a col·lap­sar. És humà voler-se’n pro­te­gir. Autoim­po­sar-se una certa ignorància per pre­ser­var la tran­quil·litat. No volem saber que enve­ri­nen les nenes que van a l’escola a l’Iran. Pre­fe­rim sen­tir que una noia madri­le­nya ha après a par­lar en català gràcies a la sèrie Merlí. No volem que ens ense­nyin la guerra men­tre sopem. Ens deixa més tran­quils saber que s’ha orga­nit­zat una cursa per la pau amb la par­ti­ci­pació dels famo­sos habi­tu­als. Per això, cada vegada sento més gent dir que pre­fe­reix tan­car la tele men­tre sopa en família o que opta per con­su­mir info­en­tre­te­ni­ment, que ja prou dura és la vida pròpia per haver d’anar assi­mi­lant la duresa de les vides dels altres.

I ara estic fent el que em feien a mi quan anava a les reu­ni­ons de pares i mares de l’escola, que és que ens renya­ven per la baixa assistència de famílies pre­ci­sa­ment a les famílies que sí que hi anàvem sem­pre. Perquè si esteu lle­gint això és que for­meu part de la resistència. És que sou dels que encara resis­tiu i us infor­meu a través d’una capçalera seri­osa com aquesta. Sou dels qui no us que­deu amb el titu­lar i feu l’esforç d’enten­dre la notícia, dels qui sen­tiu la res­pon­sa­bi­li­tat de pas­sar del què al perquè.

Men­tre ens tenen entre­tin­guts amb titu­lars lla­mi­ners, estu­dis sor­pre­nents i trac­ta­ments mira­cu­lo­sos, no estem con­su­mint la infor­mació que ser­veix per for­mar-se opinió crítica i pren­dre deci­si­ons fona­men­ta­des. La infor­mació que pot con­fi­gu­rar la nos­tra visió del món, com pen­sar, què fer i, fins i tot, què votar. I em pre­gunto com es deuen infor­mar els qui real­ment reme­nen les cire­res? Els de veri­tat. Vull dir, aquells senyors que sur­ten en foto­gra­fies on només sur­ten senyors. Els màxims expo­nents de la dita aque­lla que la infor­mació és poder.

La majo­ria dels joves cata­lans s’infor­men a través de les xar­xes soci­als i ator­guen més cre­di­bi­li­tat als pes­ca­clics que els arri­ben al mòbil que als infor­ma­tius de la tele­visió i la ràdio, o la premsa. I amb això no vull dir que tots els mit­jans digi­tals siguin menys res­pon­sa­bles i seri­o­sos que els tra­di­ci­o­nals, ni de bon tros. Vull dir que els joves tenen una altra manera d’infor­mar-se, més ràpida i, segu­ra­ment, més super­fi­cial. Sense ànim de gene­ra­lit­zar, veuen els polítics com per­so­nat­ges inso­fri­bles que només vet­llen pel seu interès o els fa man­dra lle­gir un text que tin­gui més de deu línies. Un tipus de con­sum d’infor­mació que, en el futur, si va acom­pa­nyat del conei­xe­ment obtin­gut a través de la intel·ligència arti­fi­cial, pot ser un còctel explo­siu de con­trol infor­ma­tiu. Qui es bene­fi­cia de la desin­for­mació i d’aquest cert infan­ti­lisme social? Una bèstia que va crei­xent: la ultra­dreta. L’ali­men­ten les fake news, la frus­tració, la por, les mas­cu­li­ni­tats mal ente­ses, la indig­nació, el posar sota sos­pita tots els polítics i totes les ins­ti­tu­ci­ons, les solu­ci­ons sim­ples a pro­ble­mes com­ple­xos i la man­dra crei­xent d’infor­mar-nos seri­o­sa­ment: aquest con­sum infor­ma­tiu super­fi­cial que s’està gene­ra­lit­zant.

La ultra­dreta recull les sim­pa­ties polítiques d’elec­tors que neguen el canvi climàtic (tot i que fem cagar el tió amb ber­mu­des), que neguen la violència mas­clista (mal­grat la quan­ti­tat alar­mant de dones que dor­men amb el seu assassí), que neguen que Cata­lu­nya sigui una nació (tot i que l’orga­nit­zació clan­des­tina d’un referèndum va dei­xar clara la volun­tat d’auto­de­ter­mi­nació). Arreu del món crei­xen els líders popu­lis­tes que impug­nen resul­tats elec­to­rals perquè no estan acos­tu­mats a per­dre. Que saben tro­bar l’ene­mic exte­rior que explica tots els mals. Crei­xen ali­men­tats per mit­jans de comu­ni­cació que els entro­nit­zen com a pro­ta­go­nis­tes de l’oferta d’info­xou. I quan la bèstia hagi cres­cut prou, ens mos­se­garà la mà. També la dels qui l’han engrei­xat.