L’anarcoliberalisme és pecat

Fèlix Sardà i Salvany –eclesiàstic conservador poc sospitós de ser comunista o woke– va advertir dels perills del liberalisme en un altre temps, molts anys abans de conèixer els líders despòtics que avui governen el món. Probablement, ara es refermaria en la seva tesi, perquè l’anarcoliberalisme que està triomfant als nostres dies és sinònim de crueltat. És vantar-se d’abaixar impostos i desmantellar serveis bàsics i, després, no poder atendre els que més ho necessiten. La gestió ultraliberal mata: 228 valencians arrossegats per la dana, 7.219 madrilenys condemnats per la covid. Són coses que passen. De riuades, n’hi ha hagut tota la vida i els vells s’havien de morir igualment. De pobres, n’hi ha hagut sempre, perquè sempre han existit els dropos amb mala sort. Llei de vida. Llei de la selva.

La motoserra que llueixen ufanosos Milei i Musk, què retalla? De què riuen quan l’alcen contents en els mítings? Per què es gloriegen d’acomiadar treballadors públics i desmantellar els sistemes de salut, educació i pensions? El seu somriure és el patiment de la població i, malgrat les polítiques d’austeritat que anuncien a so de bombo i platerets –perquè s’ha de reconèixer que no enganyen a ningú–, la gent els vota.

L’anarcoliberalisme és cruel amb els febles. El toro a la plaça, el català a l’escola, el vell sense assegurança privada, el nano que arriba sol i desemparat, amagat als baixos d’un camió. Invocar la llei d’enemics estrangers per expulsar del país persones que van a parar a centres penitenciaris que fan posar els pèls de punta. O deixar sense acompanyament legal infants que es deportaran, innocents que han nascut fruit de violacions durant el trajecte migratori o víctimes de tràfic de persones. Rebre amb els braços oberts els estrangers que compren els millors pisos del mercat, mentre neguem l’empadronament als que no es poden permetre llogar un habitatge. I l’expressió més moderna, més indigna i atroç: el vídeo de Trump dedicat a Palestina, a la idea que en té ell. Del lloc on planeja anar-se a divertir amb els seus amics (tots mascles, blancs i immensament rics) ha desaparegut tot rastre de mort i destrucció. Però tampoc s’hi veuen palestins. De palestines, poques. Unes quantes per fer bonic, amb poca roba i al seu servei.

Segur que els grafòlegs ja han estudiat què revela la signatura del president nord-americà. A mi em sembla que el gargot que no para d’estampar en els seus famosos decrets denota ira i tirania. Respon a la definició exacta de dèspota que fa el DIEC: “Persona que exerceix autoritat, imposa la seva voluntat, tirànicament, opressivament, brutalment.”

Amb tot, no es pot oblidar que Trump i els aprenents que té escampats arreu són líders que han estat escollits democràticament a les urnes i sense amagar el seu programa austericida. Perquè la gent té por. El món fa por, és cert, i els dirigents populistes fa la sensació que ens donen empara i solucions fàcils per a un món que s’ha tornat extremament complicat.

Suposo que totes les èpoques de la història han covat els seus temors. Però nosaltres, tela, que diria aquell. Des de principi de segle que hem entès que hi ha persones disposades a immolar-se per escampar el terror, com més millor. Ara sabem que una epidèmia pot paralitzar el planeta. Una crisi financera va fer col·lapsar l’economia mundial. Hem après que la geoestratègia té les seves raons per assumir danys col·laterals que ens semblaven inassumibles. Tenim els nostres dubtes sobre si, després de treballar tota una vida, acabarem cobrant una pensió digna. Tampoc tenim clar si els nostres fills aconseguiran portar una bona vida, si tindran aliment i habitatge, seguretat, aigua potable i informació de qualitat. Estem farts de veure sèries de ficció distòpiques que auguren un futur negre i violent. I ara ens amenacen amb una guerra. Ens demanen tocar de peus a terra perquè és moment de deixar d’invertir en la vida, l’estat del benestar, per invertir en la mort, el rearmament d’Europa. I això que ja no tenim clar qui són els nostres aliats i qui els nostres enemics. Ens diuen que tinguem a punt paquets de supervivència per fer front a guerres o catàstrofes (ja són a la venda a Amazon, per cert). Necessitem líders que continguin el pànic col·lectiu, no que l’alimentin. Perquè en estat de pànic només ens preocupa la supervivència de l’individu. I, si de cas, no cantem encara les absoltes a la socialdemocràcia.