El barret

Quan Greta Garbo arriba a París com l’espia comu­nista Ninotchka (1939), en un apa­ra­dor es fixa amb un bar­ret capritxós, una estruc­tu­rada peça de fel­tre que, a diferència de les boi­nes, les quals emmar­quen la cara, cobrei­xen els cabells i no dei­xen esca­par les idees, apunta amunt, com una bar­re­tina pre­ten­si­osa o una gorra frígia erecta. “Com pot sobre­viure una civi­lit­zació que per­met a les dones por­tar això al cap?”, diu des­pec­ti­va­ment Ninotchka . El bar­ret és la cons­tant, la metàfora del canvi, en el film d’Ernst Lubitsch: seduïda per París i per l’aristòcrata que inter­preta Melvyn Dou­glas, la Garbo s’aca­barà posant el bar­ret impos­si­ble enri­o­lada davant del mirall. La revo­lució pot espe­rar. Obrim el xam­pany i la feli­ci­tat, dirà després de la festa. El 14 d’abril del 1931, la festa no era als salons bur­ge­sos, sinó al car­rer. I les noies van subs­ti­tuir els capells modes­tos que s’havien cosit a ca la modista pel bar­ret frigi, metàfora de la lli­ber­tat, embol­ca­lla­des amb ban­de­res, van can­tar La mar­se­llesa i van riure; la revo­lució ja era aquí, com la pri­ma­vera. Una opor­tu­ni­tat, un dia de sol. 92 anys després, el dia de sol és una data simbòlica i els valors repu­bli­cans que s’esca­pa­ven del bar­ret, com li pas­sava a les con­vic­ci­ons de la Garbo, s’han deva­luat amb la retòrica, diluïdes en el xam­pany.