Adeu a contracorrent

Ja fa uns quants anys –el segle pas­sat– que es van posar de moda a tot Europa aquells adhe­sius grocs amb un sol ver­mell som­ri­ent envol­tat del lema “Nuclear? No, gràcies”. Era el crit de guerra que es va popu­la­rit­zar con­tra la implan­tació de cen­trals atòmiques, i es podia veure escrit en diver­sos idi­o­mes. A casa nos­tra, el recordo engan­xat a les car­pe­tes d’ado­les­cents o als vidres de dos cavalls i qua­tre llau­nes, quan als cot­xes s’hi exhi­bien mis­sat­ges de tota mena. D’aquests adhe­sius en par­lava ahir en aquest diari la Gemma C. Serra en el seu repor­tatge sobre l’apa­gada nuclear ale­ma­nya, un adeu agre­dolç –queda la sinis­tra hipo­teca dels resi­dus radi­o­ac­tius, sense cemen­tiri defi­ni­tiu– i “a con­tra­cor­rent”, ja que arriba quan bona part d’Europa aposta per allar­gar la vida de les cen­trals per poder com­ple­tar la tan necessària tran­sició cap a fonts netes. És per això que pot­ser l’adhe­siu groc no ha per­dut del tot la seva vigència i que no podem pro­cla­mar que la nuclear sigui ja etapa superada. Només cal veure com Gre­en­pe­ace deman­dava ahir la Comissió Euro­pea per haver-la reha­bi­li­tat amb l’eti­queta d’ener­gia verda. Tot ple­gat demos­tra que no hi ha con­sens en el debat energètic i com serà de cos­te­rut el camí cap a un model efi­ci­ent, segur i sos­te­ni­ble.