Ni Barça, ni pa amb tomàquet

Aquesta set­mana el Real Madrid ha difós un vídeo des de les seves xar­xes soci­als ofi­ci­als en el qual intenta vin­cu­lar el Barça amb el fran­quisme a par­tir d’unes poques imat­ges tre­tes del con­text sobre la relació ins­ti­tu­ci­o­nal del club amb el règim, com si en una dic­ta­dura fos pos­si­ble viure al marge del seu sis­tema tota­li­tari. La història del FC Bar­ce­lona és prou cone­guda com per haver d’entrar en gai­res detalls: des de les vin­cu­la­ci­ons de Gam­per amb el cata­la­nisme, pas­sant pel tan­ca­ment del camp de les Corts durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera arran d’una xiu­lada de l’afició con­tra l’himne espa­nyol, con­ti­nu­ant per l’assas­si­nat del pre­si­dent i dipu­tat d’ERC Josep Sunyol, i aca­bant per les ban­de­res qua­dri­bar­ra­des que van tenir com a pri­mer lloc d’exhi­bició pública post Franco el Camp Nou. Milers d’històries per­so­nals cor­ro­bo­ren els vin­cles entre el Barça i una manera d’enten­dre Cata­lu­nya i el que hau­rien de ser les seves lli­ber­tats. Un meu besavi, sense anar gaire lluny, per­de­dor de la guerra, cata­la­nista i repu­blicà, que va pas­sar per un camp de con­cen­tració, va tenir durant molts anys com a única ale­gria a l’esfera pública les victòries blau­grana. Si el Barça havia gua­nyat, després del par­tit es per­me­tia el luxe de mullar-se una mica els lla­vis amb un conyac que tenia pro­hi­bit per pres­cripció mèdica. La polèmica que trac­tem va molt més enllà d’una riva­li­tat espor­tiva i té a veure amb la qüestió naci­o­nal. De fet, la riva­li­tat espor­tiva és gai­rebé tota ella qüestió naci­o­nal. La idea de fons és que qual­se­vol símbol de cata­la­ni­tat pot ser qüesti­o­nat, ridi­cu­lit­zat o inju­riat amb total des­ver­go­nyi­ment. Per exem­ple, fa qua­tre dies encara sentíem una peri­o­dista en una ràdio de Madrid repe­tint aque­lla bola que diu que el pa amb tomàquet no per­tany a la gas­tro­no­mia cata­lana. Ho feia, és clar, sense que hi hagués tensió fut­bolística pel mig.