I la cultura què?

Si abans de la pandèmia la cul­tura ja sem­blava un per­so­natge secun­dari o ter­ci­ari de la vida quo­ti­di­ana dels governs –aquell gra al cul que no molesta gaire i que a poc a poc ja ni recor­des que tens–, després de l’atu­rada del 2020 ha pas­sat a ser quel­com invi­si­ble. Hi ha països bas­tant més desen­vo­lu­pats i sen­si­bles que el nos­tre on un artista, pel sol fet de ser-ho, rep un sou men­sual per part del govern. Un sou que li per­met dedi­car-se a la cre­ació sense la por cons­tant de no arri­bar a final de mes; sense la neces­si­tat d’haver de bus­car una altra feina que li porta més calés a casa però que li treu hores d’escrip­tura, pin­tura, música o qual­se­vol altra mani­fes­tació artística. L’artista hau­ria de poder ser artista a temps com­plet. Perquè ser artista és un ofici: fora bo que s’entengués així d’una santíssima vegada. Els artis­tes no ens sen­tim reco­ne­guts, sinó més aviat ban­de­jats, menys­tin­guts i pràcti­ca­ment obli­dats per part dels pode­ro­sos que no des­ti­nen ni cinc minuts a can­viar res. Ens ofe­nen igno­rant-nos, ens volen cada vegada més super­fi­ci­als i medi­o­cres, amb menys sen­tit crític i zero armes intel·lec­tu­als. La cul­tura pot trans­for­mar i això no els interessa, als que impo­sen mesu­res cri­mi­nals. Tro­ben que la cul­tura no cal. No lle­gei­xen lli­bres ni van al tea­tre. Us ima­gi­neu Rajoy en un con­cert? O Pedro Sánchez lle­gint l’obra de Shakes­pe­are? No. Pre­fe­rei­xen gas­tar mili­ons a donar suport a una església catòlica que no ho neces­sita. Ara mateix, la pre­ca­ri­e­tat dels artis­tes con­sis­teix a dedi­car-se a la cul­tura gai­rebé per amor a l’art. I l’amor no omple la nevera.