En parlem?

Lamine Yamal, un noi de 15 anys, ha debu­tat amb el pri­mer equip mas­culí del Barça. Tan bon punt va tocar la pri­mera pilota, ara fa nou dies, es va posar en marxa una maquinària de mito­lo­git­zació en què repre­sen­tants fut­bolístics, mit­jans de comu­ni­cació i club col·loca­ven aquest estu­di­ant d’ESO en un acce­le­ra­dor de partícules capaç de mul­ti­pli­car el ver­ti­gen dels valors aspi­ra­ci­o­nals de tants joves de la nos­tra soci­e­tat. Aquest enèsim part amb fòrceps d’una pro­mesa espor­tiva coin­ci­deix amb la publi­cació de diver­sos estu­dis sobre les tendències pro­fes­si­o­nals dels joves d’arreu del món. Són estu­dis que apun­ten, per exem­ple, que la majo­ria de joves por­tu­gue­sos volen ser bom­bers; els xine­sos, nutri­ci­o­nis­tes; els ale­manys, pro­fes­sors; els cana­dencs, pilots d’avi­ació; els fran­ce­sos, advo­cats i els sau­di­tes, escrip­tors; men­tre que entre els lla­tins (cata­lans i espa­nyols són inclo­sos en aquest grup) hi ha pre­di­lecció per ser influ­en­ci­a­dor i you­tu­ber.

Podem gas­tar tones de mora­lisme crític arran del feno­men Lamine Yamal, però cal situar-ho en un con­text glo­bal en què el poder econòmic s’ha eri­git en la prin­ci­pal font de nor­ma­ti­vi­tat i la sacra­lit­zació del diner és el fona­men­ta­lisme religiós més estès de la nos­tra època. Tam­poc s’hi val a cri­mi­na­lit­zar els joves dient que “bus­quen diner fàcil i amb el mínim esforç” i que per aquest motiu són pro­clius a ven­dre la seva ànima a les xar­xes o a auto­hip­no­tit­zar-se amb models com ara el de Lamine Yamal. Fer això seria excu­sar la res­pon­sa­bi­li­tat dels adults i del món que lle­guem. És un món que ha divi­nit­zat les oli­gar­quies econòmiques, que ha ins­tau­rat una con­cepció patri­mo­ni­a­lista del poder, que ha natu­ra­lit­zat la cor­rupció, que, en nom d’una com­pe­ti­ti­vi­tat darwi­ni­ana i enmig del silenci incom­pren­si­ble de molts pares i mares, pro­mo­ci­ona lide­rat­ges espor­tius nefas­tos o entre­na­dors que hau­rien de ser expul­sats de les seves fun­ci­ons per no tenir cap apti­tud pedagògica ni civi­lit­zant. En par­lem, de tot això, també?