Desokupa es ‘desokupa’

Si algú intenta dei­xar el seu cotxe apar­cat al car­rer sense tocar-lo durant dos anys seguits el més pro­ba­ble és que, una, es quedi sense cotxe perquè se n’hagi ena­mo­rat un pispa o, dues, que l’Ajun­ta­ment se l’emporti amb la grua abans que es comenci a rove­llar. No és pro­pi­e­tat pri­vada, és pro­pi­e­tat aban­do­nada, exac­ta­ment el que els bancs prac­ti­quen amb trenta-dos mil habi­tat­ges buits a Cata­lu­nya, alguns per estre­nar, d’altres, antiga llar de famílies fora­gi­ta­des a cop de des­no­na­ment i actu­al­ment tots tan­cats a pany i for­re­llat perquè el mer­cat no els pot absor­bir. Tota aquesta dei­xa­desa es tra­du­eix en molèsties als veïns –que si neces­si­ten acce­dir al pis per alguna urgència mai tro­ben cap ban­quer que s’hi posi–, moro­si­tat de les matei­xes enti­tats, que es desen­te­nen de les obli­ga­ci­ons de les comu­ni­tats de pro­pi­e­ta­ris, i, final­ment, en efecte crida de l’ocu­pació, aquest feno­men social en què els par­tits més bar­ruts suquen pa cada vegada que hi ha elec­ci­ons. Con­tra les enti­tats finan­ce­res, pecat ori­gi­nal de la bom­bo­lla immo­biliària, no els veu­reu pas fer cap míting, cosa natu­ral d’altra banda, si son ells els que els finan­cen les cam­pa­nyes. A l’altre pis del replà de casa meva vam tenir durant tres anys una porta blin­dada, que el banc hi va fer posar després de fotre la coça al cul a la pobra gent que hi vivia. La comu­ni­tat neces­si­tava acce­dir-hi perquè calia repa­rar un dels bal­cons, que s’havia engru­nat i amenaçava d’obrir el cap als via­nants, però la sucur­sal local de l’enti­tat pro­pietària no en sabia res i al telèfon de con­tacte ens sor­tia un senyor que par­lava des de Galícia i tam­poc sabia que fos amo d’aquell immo­ble. Per acla­rir qui tenia la clau gai­rebé vam haver de llo­gar un detec­tiu pri­vat. Que bé que ara el govern català hagi anun­ciat que per crear llo­guer social pres­si­o­na­ran els grans teni­dors amb la paraula més temuda, de con­no­ta­ci­ons veneçola­nes i comu­nis­tes: expro­pi­ació. I que bé que, almenys per una vegada, els fat­xen­des de l’empesa Desokupa, que havien incen­diat les xar­xes amb mis­sat­ges inac­cep­ta­bles a l’entorn de la plaça Bona­nova de Bar­ce­lona, al final es cagues­sin a les cal­ces i es desoku­pes­sin tot sols amb la cua entre les cames, renun­ci­ant a fer de Char­les Bron­son a l’Amèrica vio­lenta i limi­tant-se a repar­tir qua­tre piz­zes fre­des.