Temps d’herbotes

La meva tieta Salut, “la Selu”, com la conei­xia i esti­mava tot­hom al barri de Sant Cristòfor d’Olot, solia fer la cami­nada fins a la font de la Mare­dedéu de la Salut i en tor­nava amb qua­tre bolets per a la truita del ves­pre, amb fari­gola o amb qual­se­vol herba que només ella sabia que bullida o en cata­plasma reme­iava mals de cap, de ven­tre i d’arti­cu­la­ci­ons. De tie­tes Selu, n’hi ha hagut i, segu­ra­ment, encara n’hi ha, en tota la geo­gra­fia giro­nina, i a part de fer per­du­rar la savi­esa ances­tral de les her­bes reme­ie­res, se’ls hau­ria d’agrair que con­tri­bu­ei­xin a man­te­nir nets els camins i nets d’her­bo­tes alguns espais vege­tals, per petits que siguin. Ara, doncs, que Girona cele­bra Temps de Flors, seria un bon moment per home­nat­jar i rei­vin­di­car el paper d’aques­tes dones.