Opinió

Tribuna

Un místic en estat salvatge

“Jo, que dec ser molt antic, trobo que és molt important sentir una veu que et llegeix, i poder-la escoltar amb atenció
“Proa acaba de recuperar la traducció de Josep Palau i Fabre dels dos últims llibres d’Arthur Rimbaud: ‘Il·luminacions’ i ‘Una temporada a l’infern

El pri­mer que faig cada dia, a classe, amb els minyons de 1r i de 3r d’ESO, és abai­xar les per­si­a­nes i dei­xar l’aula a les fos­ques. Lla­vors, tot fent ser­vir la llan­terna del mòbil, faig llum damunt el lli­bre que els lle­geixo en veu alta. Deu minuts de lec­tura. Ara mateix ja vaig per la ter­cera novel·la del curs, que en aquest cas és La crida del bosc, de Jack Lon­don. El Buck, el gos segres­tat en una casa luxosa de Santa Clara, segueix una comi­tiva que es diri­geix nord enllà, a la recerca d’or. L’ani­mal ha fet el viatge invers a la civi­lit­zació, i no se’l veu pas infeliç: s’ha anat ensal­vat­gint pro­gres­si­va­ment (el títol anglès del lli­bre és The Call of the Wild). Al Buck, la lluita per la vida no li per­met enyo­rar els afa­lacs de la seva vida ante­rior.

Reco­mano aquesta pràctica de la lec­tura ini­cial: és la manera de pre­ser­var almenys deu minuts dia­ris del soroll cons­tant i de les absur­des clàusu­les de l’ense­nya­ment actual. Deu minuts sense pan­ta­lles. Silenci i paraula, res més. A qui xiu­xi­ueja, li estiro les ore­lles (metafòrica­ment, que ningú no s’esglaï). A qui con­sulta el mòbil d’ama­ga­to­tis, li toco el crostó (figu­ra­da­ment, esclar). Deu minuts d’un cert reco­lli­ment. Tre­ba­llo en un ins­ti­tut afec­tat d’una certa com­ple­xi­tat social: estic con­vençut que a la majo­ria de la cana­lla que ins­truïm —no sé si el verb és el més esca­ient— mai de la vida els han lle­git, ni de nit ni de dia. I jo, que dec ser molt antic, trobo que és molt impor­tant sen­tir una veu que et lle­geix, i poder-la escol­tar amb atenció. De tant en tant, també escric a la pis­sarra alguna poe­sia, i els la faig copiar a mà al qua­dern. ¿Pot ser, a l’ordi­na­dor, Jordi? No, a la lli­breta, que vull veure la vos­tra cal·ligra­fia.

Proa acaba de recu­pe­rar la tra­ducció de Josep Palau i Fabre dels dos últims lli­bres d’Art­hur Rim­baud: Il·lumi­na­ci­ons i Una tem­po­rada a l’infern, publi­cada per pri­mer cop el 1966. El volum inclou un magnífic estudi intro­duc­tori del poeta alqui­mista: quina lec­tura més pene­trant del líric precoç! D’aquest “místic en estat sal­vatge”, com el va qua­li­fi­car Paul Clau­del, que sem­bla que es va con­ver­tir al cris­ti­a­nisme gràcies a l’exem­ple rim­baldià. D’ençà que relle­geixo aquests poe­mes i que he cone­gut l’estudi d’en Palau que no em trec del cap com faré enten­dre als meus alum­nes l’exem­ple d’aquest jove etern i per­so­natge sin­gu­lar, dotat d’un geni inoït, que va escriure tota la seva poe­sia entre els 15 i els 21 anys! Tenia —els diré— l’edat que teniu ara vosal­tres, i ja donava a conèixer uns ver­sos de fac­tura per­fecta, alguns dels quals escrits en llatí. Recordo que a quinze anys, qua­tre dècades enrere, en una classe de francès, vaig que­dar admi­rat del poema Le Buf­fet, que em vaig apren­dre de memòria (“C’est un large buf­fet sculpté; le chêne som­bre; Très vieux, a pris cet air si bon des gens viei­lles”). Sí noi, abans apreníem poe­sies de cor! Avui dia, però, les situ­a­ci­ons d’apre­nen­tatge no ho tenen pre­vist.

No lle­giré als meus alum­nes cap d’aquests poe­mes en prosa, tot i que es podrien sen­tir iden­ti­fi­cats amb l’inici de la ter­cera part de Vides, d’Il·lumi­na­ci­ons: “En unes gol­fes on vaig ser reclòs als dotze anys he cone­gut el món”. Rim­baud —això els expli­caré— fou somi­a­dor, quimèric, aven­tu­rer. Ho va ser a Abissínia, quan va depo­sar la ploma per tra­fi­car amb armes (i pot­ser fins i tot amb esclaus), però també en aques­tes gol­fes infan­tils, espai per a les des­co­ber­tes. Només va viure 37 anys, però era el cul d’en Jau­met. Va viat­jar molt, i sovint es des­plaçava a peu. Deu anys més gran que ell, el poeta Ver­laine, amb qui va man­te­nir una relació apas­si­o­nada, el va ferir a l’espat­lla d’un tret de pis­tola. “La seva obra és la seva vida vis­cuda anti­ci­pa­da­ment”, con­clou Palau. La idea és pode­rosa, bé que pot­ser una mica arris­cada. Alquímia i vidència són els dos con­cep­tes, segons ell, amb què Rim­baud cons­tru­eix la seva poe­sia. A dis­set anys, era alt (1,79 cm), i bell. Hi ha el cèlebre qua­dro de Fan­tin-Latour, Un coin de table, en què a l’extrem esquerre hi veiem Ver­laine —enve­llit, amb alopècia— i, al cos­tat seu, Rim­baud —amb un aire juve­nil, si no ado­les­cent i tot. Els ense­nyaré aquesta tela, als nois. No els diré res dels para­di­sos arti­fi­ci­als a què va recórrer sovint el poeta, però sí que els par­laré de l’enyor que sen­tia d’un cert estat pri­mi­tiu. Va fer ús de la poe­sia fins que aquesta ja no li feu ser­vei. “Prou mots. Vaig enter­rar els mots en el meu ven­tre” (l’ori­gi­nal diu els morts, pro­ba­ble­ment per error: Palau gosa esme­nar-ho). Tot això, els recon­taré. Compto que hi puguin mos­trar un cert interès.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia