Atenció segrestada

Ho saben prou bé els polítics que estan en cam­pa­nya aquests dies. L’atenció és un bé molt pre­uat. Per això alguns aca­ben fent con­tor­si­ons estrambòtiques per cap­tar votants. A les aules pas­sen coses simi­lars: costa de man­te­nir el fil d’una expli­cació sense haver d’enllu­er­nar els alum­nes amb focs arti­fi­ci­als. Neces­si­tem mis­sat­ges memo­ra­bles, curts i con­tun­dents si no volem que el nos­tre inter­lo­cu­tor marxi a una rea­li­tat paral·lela.

Des­con­nec­tem si la rea­li­tat ens inco­moda, ens cansa o ens avor­reix. Si no ens interessa què se’ns diu, tan­quem la con­versa o blo­que­gem un deter­mi­nat per­fil a xar­xes. Quan Ins­ta­gram va can­cel·lar el compte a una jove ado­les­cent, aquesta no se’n sabia ave­nir: “He dei­xat d’exis­tir”, deia. Una tragèdia a l’alçada de la seva tràgica addicció. Feia mesos que la seva vida només girava entorn d’aque­lla iden­ti­tat digi­tal. Ges­ti­o­nava un club de fans d’una jove influ­en­cer que, aque­lla sí, tenia més d’un milió i mig de segui­dors. La noia, en el des­con­sol més abso­lut, bus­cava res­pos­tes en el mòbil. Però els dub­tes exis­ten­ci­als ens acom­pa­nyen men­tre duri l’espec­ta­cle de la dis­tracció per­ma­nent. Esclaus del sem­blar, ens hem dis­tret del ser.

Si fem una marxa llarga cons­ci­ent, les cames poden res­sen­tir-se durant la ruta, però l’ànima podria fer tots els quilòmetres que con­vin­gui, perquè sap on va i l’esforç té sen­tit. En d’altres moments, amb pocs quilòmetres i sense mapa, hem expe­ri­men­tat de seguida el can­sa­ment de la deso­ri­en­tació. Aquest és el deto­nant: vivim can­sats perquè ens hem des­cui­dat d’ori­en­tar la nos­tra vida.

Ens cal tor­nar al cen­tre. Anar cap endins per saber on anem. Fer silenci i prac­ti­car l’escolta. La d’un mateix, per iden­ti­fi­car el nos­tre propòsit vital. També de l’entorn, de la gent que s’agrupa per al bé comú. Només des de l’escolta sabrem cap­tar els movi­ments sub­tils que indi­quen can­vis i tin­drem l’opor­tu­ni­tat de crear alguna cosa nova. La dis­tracció, però, és ali­e­na­dora i ens deixa a mercè del con­trol i la sub­missió. Si estem dis­trets, és difícil cons­truir res. Més aviat ens pot pas­sar que dei­xem degra­dar un bé que d’altres havien acon­se­guit després d’una llarga militància.

Si anem des­pis­tats per la vida, ser­vi­rem al con­sum i a la feina escla­vit­zant. Viu­rem can­sats, amb la sen­sació per­ma­nent de no parar mai i, alhora, sense aca­bar d’atra­par res. Sota la falsa pro­mesa de la mul­ti­tasca, hem per­dut el nord. Tre­ba­llem i produïm fins a l’esgo­ta­ment. Anhe­lem el diven­dres com a pro­mesa de desac­ce­le­ració. I aca­bem omplint el cap de set­mana d’un món ociós que té molt poc de lleure edi­fi­cant. Atapeïm la bui­dor de nous ele­ments de dis­tracció. Perquè pen­sar costa. I més encara si pen­sar fa mal. El con­sum de dro­gues com a eva­siu també asse­nyala la por d’afron­tar una rea­li­tat, o la neces­si­tat de dei­xar de sen­tir el des­encís que ens pro­voca.

Si desis­tim d’ocu­par-nos de nosal­tres matei­xos, com aten­drem la rea­li­tat dels altres? Com ens podrem ocu­par de la comu­ni­tat? Quan ens segres­ten l’atenció, la capa­ci­tat d’orga­nit­zació i de com­promís cauen en picat. En una sessió recent dedi­cada a l’espe­rança, Tica Font, acti­vista del des­ar­ma­ment i la cul­tura de la pau, feia una rei­vin­di­cació opor­tuna: “Neces­si­tem somiar des­perts.” I deia que sense el somni cons­ci­ent no hi ha com­promís.

Convé iden­ti­fi­car qui ens ha segres­tat la capa­ci­tat de somiar, l’ener­gia per per­se­guir el que volem i l’ale­gria per con­ti­nuar enda­vant i viure en ple­ni­tud. Cada cop que qual­se­vol estímul ens segresta l’atenció, per­dem l’opor­tu­ni­tat de fer alguna cosa ple­gats. Aquesta dinàmica ens inca­pa­cita per a l’escolta i per cons­truir un “nosal­tres”.

En bona part, el fet religiós que molts vol­drien “superar” con­ti­nua com­plint aquesta funció. Les reli­gi­ons ens vin­cu­len a una rea­li­tat trans­cen­dent, ens aju­den a for­mu­lar propòsits, ens donen llen­guatge i símbols com­par­tits. Tots els lli­gams tenen una capa interna de sen­tit. De cosa autèntica. El lli­gam ens ajuda a fer memòria i ens recorda que estem fets per a la con­nexió.

Això passa per desac­ti­var el pilot automàtic de tant en tant. Quan hi ha intenció, nei­xen res­pos­tes cre­a­ti­ves. Byung-Chul Han és una de les veus que aler­ten de l’actual “crisi de l’escolta”. I rei­vin­dica aquesta pràctica com un “acte polític que cohe­si­ona les per­so­nes com a comu­ni­tat”. Si tenim agència, podrem actuar a favor d’un bé comú. Però abans cal haver fet el viatge cap endins. Tal com diu aquest filòsof sud-coreà, “el que està en joc és l’experiència inte­rior a par­tir de la qual for­mem la volun­tat de voler”.