Més i més veus d’Església

Diuen que és un fet antro­pològic i una forma de con­versa. “Reu­nir-se solidària­ment per dis­cu­tir i deci­dir qüesti­ons vitals per a la comu­ni­tat.” En soci­e­tats on es pro­mou l’indi­vi­du­a­lisme, l’Església catòlica insis­teix en la força de les rela­ci­ons i asse­gura que la tro­bada amb l’alte­ri­tat és “indis­pen­sa­ble per a la madu­resa per­so­nal”. Ho tro­ba­reu al docu­ment final de la que pro­ba­ble­ment hagi estat la con­sulta popu­lar més gran dels dar­rers temps. En tres anys, el Sínode sobre la sino­da­li­tat ha impli­cat mili­ons de con­ver­ses arreu del món.

La reflexió pot ser­vir també a la crisi de par­ti­ci­pació democràtica i a la pola­rit­zació que patim. Per què no ens impli­quem en allò que ens afecta? L’experiència d’aquest Sínode de l’Església ha incor­po­rat molts agents en un temps rècord, amb con­vo­catòries locals i també amb assem­blees con­ti­nen­tals. Si algú n’ha que­dat fora ha estat pel virus de l’escep­ti­cisme ini­cial, per la manca de lide­rat­ges com­pe­tents en el procés de trans­missió o per una evi­dent resistència al canvi. Tan­ma­teix, s’han reco­llit intuïcions prou ben ori­en­ta­des.

Començant per la neces­si­tat d’incloure totes les veus, també les dels infants, els joves i les per­so­nes que viuen al marge de la soci­e­tat. En aquest sen­tit el docu­ment m’ha fet pen­sar en “la tra­dició dels vençuts” de què parla Lluís Calvo al lli­bre Els lle­gats (Arcàdia, 2021). Aquest poeta i escrip­tor diu que “res­ca­tar i retor­nar esde­ve­nen verbs con­tra la barbàrie” i pro­posa “la pro­li­fe­ració de veus” com a antídot con­tra la des­memòria. En el cas de l’Església, la “tra­dició dels opri­mits” ens dona una millor pers­pec­tiva sobre la rea­li­tat. L’empa­tia amb deter­mi­nats col·lec­tius ens can­via la mirada. Amb con­text és més fàcil pren­dre opci­ons infor­ma­des que, en comp­tes de frag­men­tar i divi­dir, ens aju­din a reco­sir la soci­e­tat.

Prac­ti­car el diàleg és útil a qual­se­vol enti­tat o ini­ci­a­tiva social, política, cul­tu­ral o espor­tiva. Fomenta la cul­tura de la pau i ajuda a pre­ve­nir con­flic­tes. Com a res­posta al campi qui pugui, podem asso­ciar-nos i orga­nit­zar-nos. El mateix sen­tit de per­ti­nença, sense la dilució gregària, és un pri­mer pas per gene­rar una cul­tura nova i tor­nar a creure en un “nosal­tres”. El mètode de l’escolta activa i medi­tada, de reu­nir l’assem­blea, és un exer­cici molt sa: redu­eix ego­cen­tris­mes i dona veu als qui fins ara no havien par­lat. Tota una nar­ra­tiva que no podem des­a­pro­fi­tar. Si volem can­viar les coses, cal posar paraula a la injustícia.

Les esglésies locals dema­nen “la par­ti­ci­pació més àmplia pos­si­ble” en la presa de deci­si­ons. Que s’avanci en el camí de la trans­parència, amb audi­to­ries, ren­dició de comp­tes i infor­mes sobre les acci­ons de les comu­ni­tats i dels pas­tors. També per fer visi­ble tot el bé que aporta l’Església a la soci­e­tat: perquè sigui cone­gut i comu­ni­cat. El text diu prou al cle­ri­ca­lisme i a l’arbi­tra­ri­e­tat dels qui abu­sen del poder. Espe­ci­al­ment en els casos més abo­mi­na­bles i dolo­ro­sos en què s’ha des­pro­te­git els menors. Convé revi­sar radi­cal­ment com s’entén l’auto­ri­tat. També apunta una idea interes­sant: “A l’Església ningú és pura­ment des­ti­na­tari de la for­mació: tot­hom és sub­jecte actiu i té alguna cosa a donar als altres.” Cosa que ens fa veure, per exem­ple, la riquesa de l’inter­canvi entre gene­ra­ci­ons o l’apor­tació de les dones a la pre­pa­ració inte­gral de futurs sacer­dots.

Podran les esglésies locals ser mirall d’un espai comú i de col·labo­ració per a altres agents soci­als que tre­ba­llen a favor de la pau i la justícia al món? En la recons­trucció d’aquest món tren­cat, calen totes les mans. Pot­ser han de pas­sar mol­tes coses per tor­nar a ser una veu auto­rit­zada. Entre d’altres, l’ober­tura men­tal dels qui s’han que­dat enca­llats en el pre­ju­dici i menys­te­nen el magis­teri social d’una ins­ti­tució mil·lenària. Fa falta molt d’oxi­gen per gua­nyar la par­tida de la cre­di­bi­li­tat social, però també cal fer feina por­tes endins. El text té pro­fun­di­tat i es brinda a la reflexió filosòfica, però només serà vàlid si s’exe­cuta amb acci­ons con­cre­tes. Perquè “sense can­vis a curt ter­mini, la visió d’una l’Església sino­dal no serà creïble”. L’art de dis­cu­tir com volem rela­ci­o­nar-nos ja està pro­duint alguna cosa nova. Com sem­pre, cal fer l’esforç d’escol­tar i d’obrir-se als altres.