Orgia floral

La meva amiga Inês –font de savi­esa enci­clopèdica– em fa conèixer uns arbres que des­pre­nen ferum d’esperma humà. Sí, ho han lle­git bé. Hi ha qui diu que fan olor de peix podrit o de vòmit, però segur que són gen­tussa de l’Opus i copu­len menys que un home casat. Trobo que és molt més interes­sant la pri­mera versió. Es tracta del Pyrus calleryana Chan­ti­cleer –en honor a Joseph-Marie Callery, el pri­mer que al segle XIX va enviar exem­plars de l’arbre a Europa des d’Àsia–, cone­gut vul­gar­ment com perer de flor. Hi ha car­rers cata­lans que fan olor de semen gràcies a aquests arbres que s’han estès com la pólvora des d’Estats Units fins a Madrid, la Coru­nya o Girona. S’ima­gi­nen? La reacció del via­nant ha de ser de per­ple­xi­tat, de paràlisi momentània. Som davant –o a sota– d’una espècie inva­sora que s’ha ins­tal·lat a casa nos­tra i que sus­cita més d’una ria­llada. El perer de flor té un aspecte cri­da­ner i molts con­sis­to­ris hi recor­ren per la seva resistència i per la gran ombra que regala en plena canícula. És un arbre que –pas­sin-me la conya– neces­sita molta humi­tat. Més enllà del mal­nom que li han car­dat al pobre arbre, lefar­bre, la neu­rociència ens ho explica bé: els com­pos­tos químics volàtils del semen i els que des­pre­nen les flors del pyrus són sem­blants. La clau és que els humans i d’altres ver­te­brats per­ce­bem aques­tes molècules de la mateixa manera, a través dels recep­tors d’ami­nes de l’epi­teli olfac­tiu. També inter­ve­nen les asso­ci­a­ci­ons que fa el sis­tema nerviós i els records que entren en joc. L’olfacte és molt pri­mari i, pel que sem­bla, extre­ma­da­ment cre­a­tiu.