23-J

Qui més qui menys tot­hom diu haver après les lliçons de les elec­ci­ons de diu­menge pas­sat, de com la des­mo­bi­lit­zació –en aquest cas, la inde­pen­den­tista– es paga cara, de com es con­firma aque­lla màxima segons la qual en política no exis­teix el buit i que l’espai que aban­do­nes l’ocupa –com per efecte de vasos comu­ni­cants– un altre. Dit d’una altra manera: que la política, com aler­tava Joan Fus­ter, o la fas o te la fan. Per això tenen tant de sen­tit les cri­des a unir for­ces de cara a les gene­rals que, de manera ines­pe­rada, Pedro Sánchez ha avançat al juliol. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va ins­tar ahir els par­tits sobi­ra­nis­tes a con­fi­gu­rar un “front democràtic” uni­tari davant d’un futur govern PP-Vox, men­tre que des de Junts ani­men a una llista con­junta de l’inde­pen­den­tisme per anar a Madrid. Sem­bla la reacció obli­gada davant del pano­rama que es dibuixa, altra cosa és que repu­bli­cans i jun­tai­res s’aca­bin posant d’acord (la CUP ja ho des­carta d’entrada i, fins i tot, dubta de si aca­barà con­cor­rent al 23-J). La neces­si­tat de sumar for­ces hi és –igual que abans–, però també tenir clar per a quin objec­tiu. Si no hi ha con­sens en aquest punt nuclear, de res val­dran llis­tes ni fronts, serà com remar en terra ferma. Serà que no s’haurà après cap lliçó.