Debats absurds

A prin­ci­pis dels anys noranta va escla­tar la polèmica periodística del Mitjó brut i fora­dat de Tàpies, la monu­men­tal escul­tura que l’artista volia ins­tal·lar al MNAC i que aquest va aca­bar rebut­jant després d’una ridícula dis­puta entre homes amb cor­bata nova de l’Ajun­ta­ment i la Gene­ra­li­tat. Aquell PSC i aque­lla CiU pre­su­mint de qui la tenia més grossa, sí. No vaig viure a pri­mera línia infor­ma­tiva el debat, però temps després el vaig seguir a l’heme­ro­teca i, sobre­tot, escol­tant els com­panys que el van cobrir. Tots el recor­da­ven com un dels moments més estres­sants de la seva vida labo­ral, amb pres­si­ons per estar per­ma­nent­ment en alerta i per seguir el joc dels grans dia­ris que talla­ven el bacallà. Tant soroll per a què? Ben pocs anys després, me’n par­la­ven com si tot ple­gat hagués succeït a la pre­història. A tota con­trovèrsia en què hi ha més pa que for­matge, és a dir, més brega entre interes­sos per­so­nals (par­ti­dis­tes, econòmics, mediàtics... tots es bar­re­gen) que una visió cul­tu­ral honesta pel bé comú, li arriba l’oblit com a càstig meres­cut, però ja ha fet el ser­vei a qui la ins­tiga. Estem allà mateix, en bucle, per­dent temps i espai per una escrip­tora que va entre­vis­tar una tele­visió. Com tot mitjó vell, aquesta polèmica absurda també aca­barà a la brossa.