Prou cantarelles

El temps pot arri­bar a ser un algú impla­ca­ble­ment immi­se­ri­cordiós. I no només perquè fa que les cer­vi­cals ja comen­cin a fer la guitza o tres copes de vi siguin de més mal por­tar, que també, sinó perquè acaba posant a lloc aque­lles cre­en­ces que en el seu dia crèiem irre­fu­ta­bles. Mirin, si no, aque­lla tar­dor del 2017, quan davant 6.000 poli­cies àvids de porra amun­te­gats en un vai­xell vam repe­tir, un cop i un altre, allò d’“Europa no ho per­metrà”, en un exer­cici col·lec­tiu d’auto­con­ven­ci­ment que, sis anys després, ens fa enro­jo­lar pel grau d’innocència vir­gi­nal que ama­gava la frase. Perquè no cal espla­iar-se gaire sobre què van ser aque­lles càrre­gues i, sobre­tot, quina va ser la reacció d’una Europa que no va fer cap altra cosa que posar-se de per­fil. És el mal que tenen aquesta mena de man­tres que sor­gei­xen de no sé ben bé on i que es cons­tru­ei­xen bàsica­ment sobre l’arti­fici. Que enve­llei­xen mala­ment. Per tant, i sabent que això és així, ja comença a ser hora que el sobi­ra­nisme comenci a qüesti­o­nar-se, i seri­o­sa­ment, no ja només el grau de dura­bi­li­tat, sinó el crèdit mateix, d’algu­nes d’aques­tes màximes que es van esten­dre durant el Procés i que el pas dels anys i l’evo­lució natu­ral que expe­ri­menta tot cicle polític ja estan posant ober­ta­ment en dubte. I de totes elles, la que ara mateix està més asse­nya­lada és aque­lla que pre­go­nava que l’inde­pen­den­tisme havia asso­lit un grau de mobi­lit­zació tan cor­pu­lent que ja tenia a tocar la pri­ma­cia política. És a dir, que tant li feia si al davant tenia unes elec­ci­ons al Par­la­ment o unes gene­rals, que les aca­ba­ria gua­nyant, sí o sí, encara que hi pre­sentés una estufa de can­di­data. Vet aquí, però, que els resul­tats de les muni­ci­pals han fet veure que aquesta hege­mo­nia pot­ser no és tal, amb un elec­to­rat inde­pen­den­tista que segu­ra­ment no pas­sarà a votar el PSC però que objec­ti­va­ment ja s’ha decla­rat des­mo­bi­lit­zat. En lloc d’avançar, doncs, el sobi­ra­nisme avança peri­llo­sa­ment cap a la case­lla de sor­tida, la d’abans del 2014, encara que això també pugui sonar a can­ta­re­lla.