Protecció o convicció

Fa dies que hi penso amb un sen­ti­ment de culpa crei­xent: no vull anar a votar “con­tra” alguna cosa, i en canvi és això el que em pro­po­sen que faci cada vegada que es con­vo­quen elec­ci­ons. Que m’hi posi, diguéssim, per pro­te­gir-me, no per afer­mar cap con­vicció, sigui la que sigui. Torno a casa com si hagués com­prat el peix a punt de cadu­car només perquè estava d’oferta, ala­cai­guda, ve-t’ho aquí, amb una pro­funda nostàlgia d’aquells temps en què votava “a favor” d’alguna cosa. L’escrip­tora Llu­cia Ramis, en el seu apunt set­ma­nal a la ràdio, expli­cava no fa gaire la teo­ria de l’ori­gen del món segons Cla­rice Lis­pec­tor: una cèl·lula deia sí, una altra deia sí, s’ajun­ta­ven i cre­a­ven una vida digna de veure. Ara no va així. En un camp magnètic d’elec­tri­ci­tat zero, l’únic argu­ment pos­si­ble és con­ju­rar l’amenaça de l’home del sac per aca­bar cre­ant un món on el ter­ror no des­a­pa­reix, sinó que sen­zi­lla­ment s’ajorna. Una soci­e­tat que només es mobi­litza a la defen­siva és una soci­e­tat der­ro­tada, ve-t’ho aquí, una altra vegada. Votar aquest perquè no vin­gui tal altre és més aviat un acte de con­trició que abo­leix els prin­ci­pis que pre­te­sa­ment defen­sem, sim­ple­ment perquè ni ens moles­tem a enun­ciar-los. Només par­lem dels supo­sats perills de “l’altre”, de manera que li rega­lem la cam­pa­nya que hauríem d’haver dedi­cat a defen­sar valors i pro­gra­mes nos­tres. Vist així, pot­ser no ens hau­ria d’estra­nyar tant que aquesta extrema dreta fan­far­rona i xer­raire gua­nyi escons en cada jor­nada elec­to­ral. És l’única que s’atre­veix a fer pro­pos­tes con­cre­tes, encara que siguin abo­mi­na­bles.