No toqueu la xocolata

Hi ha els aranzels de Trump, i després hi ha el cafè. Al barri on vaig quasi cada dia a prendre’n, no hi ha gairebé ni una cafeteria que te’l serveixi al mateix preu. Ja entenc que no és ni un producte d’IVA reduït ni subjecte a una tarifa fixa com els llibres, posem per cas, però en menys de cinc-cents metres pots passar de pagar, per un tallat a la terrassa, un euro amb trenta cèntims a un amb seixanta. Amb el canvi d’any, un cambrer de confiança ja em va advertir que l’apujaria una mica perquè passava no sé què amb les collites al Brasil. Ho vaig entendre, i pago des de llavors els deu cèntims de més religiosament. El preu mitjà a l’extraradi on visc és a hores d’ara d’un i mig, encara molt més assumible que els dos euros rodons que em van cobrar ja fa tres anys, és a dir, abans que cap papallona batés les ales al Brasil, en un taulell d’ecologisme cuqui al cor del Raval de Barcelona que en feien només per emportar, servit en gots de paper i un bastonet de fusta per remenar-lo i que vaig haver de llençar al primer xarrup perquè tenia el mateix gust que el cafè de barretina que es prenia la meva àvia en temps de la guerra. Comparat amb aquest abús, les cafeteries de barri són les millors del món. Però la xocolata? Per què em toqueu la xocolata? D’un dia a l’altre, la rajola que comprava amb desfici culpable (85% de cacau) ha passat de costar encara no tres euros a sis i mig, més del doble, i els ous, que en un mes s’han apujat un 25%, van pel mateix camí. Mentre estem tots pendents de Trump i les seves noves taules de la llei, vet aquí com ens deixem fotre pels de casa.