Metamorfosi a Catalunya

Avui m’he sentit com en Gregor, aquell personatge d’en Kafka que es desperta i es troba transformat en un insecte monstruós. Com un insecte invisible m’he sentit avui quan he arribat a casa després d’un matí de compres per preparar un sopar per a uns amics que convido avui a casa. Tot ha començat a la peixateria d’un supermercat de Girona, quan he demanat sis llobarros: -“¿Seis qué, bonita?” El surrealisme ha continuat a la fruiteria. Jo només volia uns bitxos picants. No els veia i pregunto on són. -“¿El qué de bitxos? No la entiendo, señora.” M’he parat al bar que hi ha davant del súper per prendre un cigaló i pair el que m’estava passant: “¿Cómo dice, un sigalón?”... Miro la cambrera als ulls, sense parpellejar, respiro fondo i repeteixo a poc a poc: una aigua, si us plau. Però m’esperava encara una última parada: necessito unes estovalles noves per al sopar que us he dit abans... El noi que m’atén em contesta: “¿Estoallas? ¿Querrá decir toallas, verdad?” Li dedico una mirada furibunda i me’n vaig. Torno a casa sense comprar ni la meitat de les coses que volia. El disgust me n’ha fet passar les ganes. Encarregarem unes pizzes, en català si podem! Fa més de 40 anys que diuen que el català és arreu: a les institucions, als mitjans, a les escoles, al carrer... però no és suficient. El català no només l’hem de defensar, també l’hem de conrear. Es pot aconseguir? Depèn de nosaltres.