El carrer de la Triassa d'Anglès

hi havia una vegada un Ajuntament que va voler fer un carrer amb voreres amples i sense cotxes. Després de diferents reunions amb els veïns oposant-s'hi i reclamant canvis, es va constituir una comissió Ajuntament-veïns perquè fos més efectiva, en la qual hi varen poder participar tots els veïns que varen voler i es va acabar decidint fer aparcament a costat i costat del carrer, acceptant així les seves demandes i reduint l'amplada de la vorera.

Quan s'estaven executant les obres, els veïns que no varen voler participar en aquestes reunions, perquè ja se sap que és molt més còmode quedar-se a casa, varen començar a queixar-se i a cridar: que si no els agradava, que si el carrer era la riota del poble, que si l'Ajuntament s'havia equivocat i que no volia rectificar, oblidant-se que tot canvi es tradueix en un cost econòmic que algú ha d'acabar pagant.

L'Ajuntament, delerós de poder quadrar el cercle, va fer i encara fa mans i mànigues per poder trobar una solució que permetés mantenir els aparcaments a cada costat i el pas de vianants, amb una solució com la que es va fer al carrer Major de Bescanó i que tant la podrien veure bé els veïns que reclamaven aparcament, com la representació d'altres veïns que veien així com milloraven les voreres. Per tant, podia ser una solució que en major o menor mesura fos satisfactòria per a tothom a aquestes altures de l'obra que s'està fent i en què els canvis han de ser molt mesurats. El problema rau en allò que deia en Josep Pla: «I això qui ho paga?»

Per això li demano, Sr. Soler, que abans de parlar tant alegrement pregunti pel seu carrer sobre com varen anar les coses, que ben segur que ja ho sap, i la propera vegada li recomano que s'aixequi del sofà i vingui a les reunions, ja que son públiques i obertes a tothom.