Carta al senyor Toni Romero Estanyol

Segueixo els seus escrits en aquest diari i avui li escric perquè no crec que tingui gaires lectores que utilitzin el nom amb el qual van néixer quan són aquí i el nom del marit quan són al país del qual ell és ciutadà. Li semblarà difícil d’entendre que en ple segle XXI algú contradigui la seva afirmació, segons la qual és “incomprensible, il·lògic, retrògrad, extemporani, antediluvià... que una dona adopti el cognom de l’home en casar-se. I no passa en pocs llocs”. Jo tampoc ho entenia al principi, però amb el temps m’he adonat que és certament poètic el fet que el marit comparteixi o et deixi usar el seu nom. Hi afegiré que es fa per una raó principal, que tots els membres de la família portin el mateix cognom, fet que simplifica molt saber a quina família es pertany, cosa que ha estat important tradicionalment. Com passa en sistemes legals diferents, sempre és pel mateix motiu, que es pugui viure d’acord amb unes lleis que simplifiquin la tanmateix complicada vida actual. Per diferents camins s’arriba a una conclusió semblant.