La guerra santa d’Europa
Potser perquè s’han cansat d’una joguina que s’ha espatllat, potser per vergonya torera, els americans volen arribar a un acord de pau que posi fi a la guerra d’Ucraïna, que tant havien fomentat. Un acord que faria fer un gir de 180 graus a la seva tradicional política antirussa i que, segons sembla, adoptaria les condicions exigides pels russos. Negativa a l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN, desmilitarització del país, pèrdua dels cinc óblastos en disputa (Crimea, Donetsk, Lugansk, Kherson i Zaporíjia), salvaguarda dels drets dels russòfons...
Però els dirigents ucraïnesos, els europeus de morro fi (Macron) i els de morro fort (Keir Stormer, l’estòlid, dic Keir Starmer, the charmer), els bàltics enfurismats, els nòrdics que han pardut el nord i estols nombrosos de neocons no volen la pau. No volen aquesta pau. Volen continuar la guerra santa. I aixafar l’infidel. Clamen, emprenyats amb un Trump que els ha deixat a l’estacada, que no es pot acceptar una pau injusta i un precedent nefast.
Saben molt bé, emperò (tot i els seus ridículs plans inviables i les seves paraules grandiloqüents), que sense l’amic americà no tenen gaire a fer. I saben també que els ucraïnesos estan abocats a firmar, tard o d’hora, una pau duríssima. I que si s’entesten a jugar-s’hi el tot pel tot, all in, all in!, per allò de veure si sona la flauta, perdran no ja bous i esquelles, que això rai, sinó la granja i el país sencer.