El català acomplexat

Tal­ment la cançó de l’enfadós, els mit­jans de comu­ni­cació gai­rebé cada dia fan referència al poc ús de la llen­gua cata­lana entre la ciu­ta­da­nia, la qual major­ment sem­bla acom­ple­xada per uti­lit­zar-la amb nor­ma­li­tat. En un arti­cle del 1981, Josep Maria Espinàs explica que un pro­fes­sor de català li escriu: “Els pro­fes­sors de català ens fem creus de la insen­si­bi­li­tat de molts mes­tres cata­lans res­pecte a la seva llen­gua i al seu poble. Un decret de la Gene­ra­li­tat els obliga a donar sis hores de català per miti­gar els efec­tes de la manca d’espe­ci­a­lis­tes, i ells, mes­tres com són, fan el des­men­jat tant com poden. Si arri­ben a donar la classe, la donen mala­ment, sense des­vet­llar l’interès dels nens, i quan toca el tim­bre... sant Tor­nem-hi!: “Abre la puerta, cierra la ven­tana, venga, niños, al patio…”. “Ep, i el català?” “Ah, el català… N’he de donar tres o sis hores set­ma­nals! Ara resulta que he de donar clas­ses de català i tot. Des­de­lu­egu, aquests de la Gene­ra­li­tat…!”.