La Catalunya superba

Potser no he entès bé l’article d’en Pako (?) Espiga del dia 2 d’abril titulat “Que pagui Pujol”. Si ho he entès, aquella Catalunya “tan ufana i tan superba” dels anys vuitanta i noranta (la Catalunya del president Pujol) fou la Catalunya de la il·lusió col·lectiva i la Catalunya de l’esperança. Aquell “regnat convergent” fou el govern de les realitats de país, on tot es va omplir de perspectives i de realitzacions. La lamentable part final de l’article forma part de manera grollera del desprestigi al president Pujol, que tanta gent ha sigut capaç d’abocar a la seva memòria. El “feréstec” procés que vam viure els passats anys, forma part de l’única disposició del president Pujol, que va dotar el país d’una nova esperança, que no es va culminar per les pors eternes dels nostres polítics. No ha de “pagar Pujol”. Ha de pagar Espanya per tot el mal que va fer a Catalunya, per l’odi a les nostres institucions i l’alt preu que hem pagat per la seva mala bava eterna, “ufana i superba”, com diu el nostre himne nacional.