Usuaris de Rodalies

Quan era estu­di­ant de secundària, un dia la pro­fes­sora de ciències soci­als ens parlà de les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Donat que aques­tes rela­ci­ons mai han estat bones, sinó de sub­missió de Cata­lu­nya, la majo­ria dels com­panys de classe es mos­tra­ren favo­ra­bles a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Un com­pany va dir no ser-ne favo­ra­ble al·legant: “Ten­dre­mos que apren­der catalán.” Per a ell qual­se­vol cosa, per dolenta que fos, era millor que “apren­der catalán”. Amb els pro­ble­mes de Roda­lies passa el mateix. Les comar­ques limítro­fes a Bar­ce­lona, que són les que patei­xen dia sí dia també les ava­ries de Roda­lies, són les que més voten els par­tits con­tra­ris, o reti­cents, al traspàs inte­gral de Roda­lies: el PSC, el PP i Vox. És inne­ga­ble que la inde­pendència de Cata­lu­nya supo­sa­ria un gran salt qua­li­ta­tiu per a tot­hom. Es dei­xa­ria de patir un dèficit fis­cal, o espoli, de 22.000 mili­ons anu­als. Això és un 10% del PIB i suposa uns 7 euros dia­ris per cada català. Sigui inde­pen­den­tista o no. Per tant, no ens ha de sor­pren­dre que la majo­ria d’usu­a­ris de Roda­lies no es quei­xin mai perquè, per a ells, és molt millor man­te­nir el DNI espa­nyol que millo­rar subs­tan­ci­al­ment, i en tots els àmbits, la seva qua­li­tat de vida, i la dels seus fills. I no fos cas que hagues­sin de par­lar català.