El carrer no treu els somnis

Dijous, sortint del metro, em va aturar un noi i em va preguntar: “Ets d’aquí?” Li vaig respondre que sí, i em va explicar que necessitava diners per anar a un alberg. El seu aspecte deixava clar que la vida no l’estava tractant bé; portava una d’aquestes bosses del supermercat amb una manta a dins. Li vaig donar unes monedes, i me les va agrair profundament, sense mirar quant li havia donat. “Gràcies per haver-me escoltat, no tot són diners”, em va dir. Es va sentir amb la llibertat d’explicar-me que fa sis mesos va perdre la seva llar, i tres mesos després es va separar de la dona. Feia ja tres mesos que vivia al carrer, i se li van omplir els ulls de llàgrimes en explicar-me que li havien signat un contracte per un llibre titulat Jo vaig sortir del carrer, que està pendent de publicació. Em va explicar que és al carrer perquè l’Ajuntament de Badalona ha tancat l’alberg municipal, i al de Barcelona ja no hi ha prou places. “No ploris –li vaig dir–. Això és una alegria: el teu llibre serà publicat.” Ell em va respondre que no ho fa només per ell, sinó perquè vol ajudar els qui també viuen al carrer. Va ser un plaer conèixer-te, Jordi. Com et vaig dir, no et rendeixis. Ets un gran tipus, i l’ajuda que desitges donar se’t retornarà. Les bones persones han d’arribar on vulguin; aquests mals moments passaran.